Dossier "A qui pertany Castelló?"

Us deixem disponible el dossier. Clicant en la imatge ja els pot descarregar.

Descarrega'-te'l!

Aprofitem per agrair totes les mostres de suport rebudes, els debats generats, i l'entusiasme de qui s'engresca en cada iniciativa amb voluntat emancipatòria. Des de Muntonets partim del reconeixement de la incapacitat de les estratègies del teixit antagonista per véncer. Tal com ens comenta un company la marginalitat és estèril però còmoda; hem de ser capacos de gestionar incerteses i contradiccions per no ser pura impotència política.

Bon vent i barca nova!

A qui pertany Castelló?

Aprofitem per anunciar la propera publicació d'un dossier realitzat per aquest blog sota el títol "A qui pertany Castelló?". Pensem que aquesta és la pregunta clau, l'interrogant elemental: a qui pertany l'entorn en què vivim, l'espai en què habitem? la ciutat és de totes o d'uns pocs?.

Fotografia de portada de Jose Antonio Rodríguez 

Entre tanta urgència necessitem temps per aturar-nos a pensar, a reflexionar, a qüestionar-nos. En aquesta revista abordem qüestions com la deriva institucional de molts activistes, analitzem qui són els vertaders amos de Castelló, coneixem el dret a la ciutat de Lefebvre, radiografiem la trajectòria urbana de la capital de la Plana, etc. Recuperem un parell d'articles d'aquest blog, i els juntem amb altre material inèdit.

Extret de l'editorial:

"Sabem que estem en un moment d’emergència social, i això ens impacienta pel canvi. Alhora, s’obrin finestres d’oportunitat que si no s’aprofiten ara potser es tanquen ben aviat. Eixir de la trinxera de la radicalitat i aprofitar aquesta oportunitat, passar a l’ofensiva al capdavall, comporta abandonar lèxics antics, formes d’intervindre velles. Des de Muntonets! celebrem la participació sense complexos en aquestes noves iniciatives, si es tracta de passar a l’ofensiva cal estar disposat a equivocar-se, a perdre coherència. És una obvietat que el 15M al 2011 i Podemos al 2014 han connectat amb les classes populars, quelcom que el divers camp de l’antagonisme local no havia aconseguit en 20 anys. Tanmateix, l’oportunitat de vèncer unes eleccions no ens pot entelar el sentit crític.
Tant de bo encerten en les seues aspiracions, però, reconeixem que els dubtes que ens produeix aquest escenari sovint aclapara tanta il·lusió. Obstinades com som en cuidar tota iniciativa emancipadora volem alertar dels riscs d’aquest gir cap a les institucions per tal d’evitar els seus perills. En aquest sentit ens preocupa que la idea de la presa del poder i de la representació buide de potència la democràcia com a pràctica quotidiana, i de nou com en la transició al règim del 78, extenuem les aspiracions socials a cops de delegar."

Del cossi al Que se jodan!

Presentem una línia de temps dels 150 anys de Fabrisme (i caciquisme) a les comarques de Castelló.
En aquest link es pot veure completa. La línia està en construcció.


 

Pensaments difusos sobre la deriva electoral...

Difús: Dit de la manera d'expressar-se molt deixatada o allargassada, no gens concisa.

- La realitat és massa complexa per a ser simples en les nostres anàlisis i fixar-nos sols en l’anècdota. No podem caure en el plantejament binari açò és bo i açò és roí.

- El treball polític el fem per a vèncer, si més no, a les elits, a la classe governant.

- Dins de l’estratègia per aconseguir-ho renaix la presa del poder polític, el problema del poder, el problema de l’Estat.

- Més enllà de l’estratègia per vèncer, tothom coincideix en què cal ser majoria social, i això passa per compartir un sentit comú (hegemonia cultural) i que aquest s’articule, s’organitze, lluite i dispute (i per tant s’embrute).

- Per ser majoria social cal construir hegemonia cultural (un sentit comú compartit). El descontent social hi és, el 15M ho va demostrar.

- Entenem el poder tal com el descriu Foucault. L’afrontem com un “camp social de forces” i no com a poder central que tot ho determina.

Les lluites socials, una escola de rebel·lia

“estem en un moment estrany, s'han caigut els marcs heretats de la transició, s'han ensorrat, ja no ens serveixen, la qual cosa és una bona notícia. Però estem en un moment estrany en què necessitem tornar a ser capaços de construir alguna cosa a partir d'aquestes ruïnes. I en això estem...”
César Rendueles

Ja abans de la crisi era palès que els canals d’acció política ordinaris no donaven resposta a les injustícies que ens travessen les vides. No resulta agosarat assenyalar que les provatures per superar la injustícia es remunten al llarg de tots els temps i les geografies del planeta i poc o res aconsegueixen des dels mecanismes que ofereix l’ordre establert. Avui en dia som testimonis de noves cròniques d’insubmissió, i tal com sostenen els autors del llibre “Días rebeldes. Crónicas de insumisión”, és en aquestes experiències quan recuperem l’orgull i la bellesa de la condició humana: una Plataforma d’Afectats per la Hipoteca pels desnonaments, un grup de consum per organitzar-se la cistella de la compra, una assemblea d’estudiants per aturar la Universitat durant una jornada de vaga per la pujada de taxes i un llarg etcètera.

Estiu al mercat central. Finals dels 90
Marginació + SIDA + Presó = Pena de Mort.

Arreu de l’Estat s’estenen iniciatives on els participants s’agrupen per a l’acció col·lectiva i així intervindre enfront de situacions identificades com a injustes. Les estratègies i els continguts de l’acció col·lectiva dels moviments socials ha canviat en el temps, però hi ha continuïtats evidents: l’objectiu per transformar la realitat i la manca de mecanismes institucionals per canalitzar aquest malestar. La història s’obri a noves orientacions, a camins sols possibles gràcies a l’existència de rebel·lia. Desgraciadament encara ens manca escriure la Història de la rebel·lia, i aquesta a Castelló és ben erma. Què sabem de les vagues antifeixistes que els estibadors del Grau de Castelló i de Vinaròs van portar a terme al 1933 i al 1934 negant-se a descarregar vaixells alemanys perquè onejaven la bandera hitleriana?, com pot ser que es desconega la història del primer de maig de 1890 a Castelló al mig d’una vaga d’obrers panaders per reduir la jornada laboral?. Els nostres dies rebels han quedat en l’oblit, i aquest buit en la memòria és un dels factors per entendre la sensació d’orfandat des de la que parteixen les noves experiències d’autoorganització.

Del no a la proposta

A més, els nous moviments sovint escapen als mecanismes de comprensió dominants i no són copsats fins que la seua incidència és massa evident per obviar-la, com l’exemple paradigmàtic de l’esclat multitudinari del 15M. Sota la vella catifa de la política convencional hi ha tot un magma de pràctiques antagòniques al capitalisme. El punt de partida és un crit fàcil de discernir, un crit que clama No! com a expressió de repulsa davant la injustícia, com a element necessari per oposar-se a allò existent. És la negació de les formes socials imperants el que, tal com proposa el pensador John Holloway, obri la possibilitat d’alternatives alliberadores. Aquest No! el vam identificar a la dècada dels 90 entre insubmisos i okupacions, i es va escoltar trencat amb la indignació per l’assassinat de Guillem Agulló i la vaga d’estudiants i els disturbis durant el judici al seu assassí. Anys més tard, gràcies a tantes companyes que, des de l’Ateneu llibertari de Castelló, van participar en les comunitats zapatistes a Xiapes, vam aprendre com després del No! ha de vindre la proposta. El rebuig a la presa del poder per part de l’EZLN, així com l’aposta per construir autonomia i teixir xarxes des de l’horitzontalitat, combregava a la perfecció amb els anhels d’una joventut molt influenciada pel llegat llibertari. En certa mesura, va servir per orientar a tota una generació que sentia començar de zero i per a la qual el lema “manar obeint” entrava en comunió amb els seus plantejaments antiautoritaris.

Guanyem Castelló?

La irrupció de Podemos ha sacsejat el panorama polític, i també cal dir-ho, el dels moviments socials. El previsible abans de les eleccions europees ha deixat de ser-ho. Amb les eleccions municipals i autonòmiques valencianes previstes per al 2015, els resultats obtinguts encara han generat major expectació després de 23 anys d’hegemonia de la dreta del Partit Popular (PP) a la ciutat de Castelló i de vora 20 anys de jou conservador al conjunt del País Valencià. Aquest trontoll s’amplia entre el statu quo del règim a mesura que s’aproximen les properes cites electorals.

Evidentment hi ha molts factors que no permeten traslladar aquests resultats a les eleccions municipals, però el canvi de tendència és innegable i es constata que el bipartidisme recula de forma notable. Si férem una simulació de com quedaria el consistori de Castelló després de les municipals del 2015 aplicant la llei d'Hondt als resultats de les europees obtindríem el següent resultat:

PP - 10 regidors
PSPV – 6 regidors
EUPV – 3 regidors
UPYD – 3 regidors
Podem – 3 regidors
Compromís – 2 regidors

Vots europees 2014	Vots europees 2009
Abstenció - 62.806 Vots comptats - 57.385 PP - 15.941 PSOE - 11.014 EUPV - 5.411 UPyD - 5.290 Podem - 5.004 Primavera europea - 3.544	Abstenció - 60.477 Vots comptats - 58.729 PP - 28.620 PSOE - 22.838 UPyD - 1.772 EUPV - 1.319 BLOC - 813

Més enllà del canvi de vot, un dels elements principals per no extrapolar resultats el tenim en l’abstenció. Mentre a les generals del 2011 es va abstindre el 28,31%, a les autonòmiques i municipals la mitjana va oscil·lar en la forqueta del 30% i 35%, i a les darreres europees l’abstenció va augmentar fins al 54%.

Municipals 2011

Abstenció - 45.484 Vots comptats - 75.673 PP - 34.680 PSOE - 19.816 BLOC - 6.572 EUPV - 4.257 UPyD - 2.764

A més a més, en les darreres setmanes hem conegut la proposta de “Guanyem Barcelona”, presentada el passat 26 de Juny, com a espai de confluència entre moviments socials, organitzacions polítiques i persones que no participen en cap projecte. En aquest cas, han optat per un procés de validació que depèn de recaptar 30.000 adhesions, la meitat de les quals han de pertànyer a Barcelona, per presentar una candidatura d’àmbit municipal. Alhora, projectes similars estan naixent amb major o menor incidència en diferents punts de l’Estat.

Tornant al context castellonenc, des d’aquest bloc, hem enviat un grapat d'entrevistes a diversos membres -sempre a títol personal- dels moviments socials i de diferents organitzacions polítiques per sondejar la possibilitat d’una proposta municipalista, i de pas, aprofundir en aquest gir cap a les institucions per part de persones i col·lectius vinculats tradicionalment a espais no institucionals. Volem saber quina és la traducció local dels moviments polítics generats després de les europees, i valorar si estem en un nou escenari o en el joc vell de la representació però amb paraules noves.

Sempre críti(cs)

- Les ciutats fan a la gent. Una determinada concepció de la ciutat afecta directament sobre les nostres vides. Als dotze anys de govern municipal del PSOE (1979-1991), l’han seguit vint-i-tres del PP des de la primera victòria a les municipals del 1991. Més de dues dècades de majoria absoluta que han determinat el rumb de la ciutat i dels seus habitants.

- L’hegemonia cultural del PP en aquests anys és inqüestionable, i no sols per la majoria absoluta de més de dues dècades, sinó per la penetració assolida en les entitats de la societat civil (festes, associacions de veïns, comerços, etcètera), i per copar amb fosques maniobres l’entramat dels funcionaris de l’administració.

Cortesia de smkn

- La visió de la ciutat com un espai arcàdic sense conflictes aconsegueix assentar-se gràcies a un discurs públic monopolitzat, i sobretot per l’absència de contradiscursos creibles i atractius. El Mediteraneo baladreja obscenament recargolant la realitat, i contribueix al relat del PP ocultant aquells aspectes menys amables de la realitat. El Mediterraneo és l’aparell de propaganda manufacturador del consens local.