Diari d'abord. Descobrir-nos en el camí

Apunts de la lectura de "Un peu al Parlament de Catalunya" que interpel·len el treball municipal realitzat en aquests primers mesos.

0.- Hipòtesi comprovada = Tesi

Tesi 1. L'Ajuntament o l'absència de sobirania.

• Subordinació a l'objectiu del dèficit, marcat per la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local. Res més -i ho és tot- que la recepta austericida del menú neoliberal que imposen als Ajuntaments. 
• Promoguda pel govern del PP, tot i que els seus principis fonamentals es deriven del “cop de mercat” que PSOE i PP pactaren l’agost de 2011 per tal de sacralitzar constitucionalment la limitació del dèficit públic i la priorització absoluta del pagament del deute públic en els pressupostos de les Administracions públiques. 

Comentaris sobre el moment que travessa Castelló En Moviment

 "No hay otro mundo, hay simplemente otra manera de vivir"

Jacques Mesrine

La fase actual és curta, però d’enorme importància i ve marcada, com totes sabem, per les negociacions, els equilibris i la formació del govern municipal. Eixe és un terreny en el que no només no som forts (sobretot en comparació amb els adversaris), sinó que a més ens debilita: 

• externament, ens posa en situacions de xantatge, pressió externa, desgast i pèrdua de l’enorme rellevància assolida.
• internament, correm el risc de generar confrontacions, desconfiances i agarrotar el múscul de participació-mobilització-il·lusió, per la manca de respostes ambicioses al “i ara què?” (sobretot a mesura que la nostra posició minoritària es mostre insuficient per fer valer determinades propostes).

La negociació partidista i la formació d’aliances internes a la institució ens posa en debilitat perquè és el terreny dels altres. Això no vol dir que ens haguem de desinteressar de les converses, pactes, maniobres i tacticismes (ni podem, ni seria prudent). El que vol dir és que l’estratègia negociadora s’ha de supeditar als objectius propis i a la dinàmica que permet enfortir el municipalisme de ruptura i la unitat popular: participació, confrontació directa amb l’austeritat, imposició dels interessos de les classes populars, activació de teixit social, nova subjectivitat-identitat, autoorganització i il·lusió pel canvi protagònic. No són només elements programàtics que a més tenen una primacia si voleu ‘ètica’ en la nostra manera de veure les coses. És que configuren el terreny en el que realment som fortes. I no oblidem que ho som: per les aliances construïdes, el bagatge acumulat, l’ambició política i els resultats electorals (impressionants! Recordem-ho, que ningú ens ho faça oblidar).

Apunts tàctics per al moviment popular a Castelló després del 24M

Preliminar 

En l’article “Treball i consciència per a guanyar Castelló” del monogràfic “A qui pertany Castelló?” publicat el passat hivern, hi reflexionàvem sobre les debilitats organitzatives i les contradiccions del moviment popular, però alhora hi escrivíem:

 “que una candidatura que aglutinés als moviments socials més actius i a la societat civil crítica organitzada, tindria possibilitats reals d’entrar al consistori i condicionar les polítiques públiques, i podria ser alhora decisiva per a fer fora a la dreta conservadora, sempre que es fes una bona campanya comunicativa de visibilització pública i d’agitació, tot usant hàbilment les noves tecnologies, complementades per la presència al carrer i el treball porta a porta a través d’un discurs ampli contra les retallades i contra la corrupció, i a favor d’una nova política de la gent decent”.

Davant de la sorpresa i l’estupefacció de més d’un, amb quatre regidors i més de deu mil vots, l’agrupació d’electors Castelló en Moviment ha aconseguit entrar amb força a la casa gran amb uns resultats notables que l’han convertida en decisiva per fer fora a la dreta radical governant des de l’any 1991 a la capital de la Plana. No podem sinó felicitar als membres de la candidatura per l’èxit assolit contra enemics externs tan poderosos com l’establishment polític i mediàtic, la crosta rància de la ciutat que ha hegemonitzat en les últimes dècades el ser de Castelló a través d’una xarxa clientelar ben travada i la compra de voluntats via subvencions i suborns; i contra les no pas poques dificultats per a construir una candidatura de ruptura amb el règim del 78 que aglutinés a gent de procedència diversa i de cultures polítiques variades.

Pensaments difusos sobre la deriva electoral...

Difús: Dit de la manera d'expressar-se molt deixatada o allargassada, no gens concisa.

- La realitat és massa complexa per a ser simples en les nostres anàlisis i fixar-nos sols en l’anècdota. No podem caure en el plantejament binari açò és bo i açò és roí.

- El treball polític el fem per a vèncer, si més no, a les elits, a la classe governant.

- Dins de l’estratègia per aconseguir-ho renaix la presa del poder polític, el problema del poder, el problema de l’Estat.

- Més enllà de l’estratègia per vèncer, tothom coincideix en què cal ser majoria social, i això passa per compartir un sentit comú (hegemonia cultural) i que aquest s’articule, s’organitze, lluite i dispute (i per tant s’embrute).

- Per ser majoria social cal construir hegemonia cultural (un sentit comú compartit). El descontent social hi és, el 15M ho va demostrar.

- Entenem el poder tal com el descriu Foucault. L’afrontem com un “camp social de forces” i no com a poder central que tot ho determina.

Les lluites socials, una escola de rebel·lia

“estem en un moment estrany, s'han caigut els marcs heretats de la transició, s'han ensorrat, ja no ens serveixen, la qual cosa és una bona notícia. Però estem en un moment estrany en què necessitem tornar a ser capaços de construir alguna cosa a partir d'aquestes ruïnes. I en això estem...”
César Rendueles

Ja abans de la crisi era palès que els canals d’acció política ordinaris no donaven resposta a les injustícies que ens travessen les vides. No resulta agosarat assenyalar que les provatures per superar la injustícia es remunten al llarg de tots els temps i les geografies del planeta i poc o res aconsegueixen des dels mecanismes que ofereix l’ordre establert. Avui en dia som testimonis de noves cròniques d’insubmissió, i tal com sostenen els autors del llibre “Días rebeldes. Crónicas de insumisión”, és en aquestes experiències quan recuperem l’orgull i la bellesa de la condició humana: una Plataforma d’Afectats per la Hipoteca pels desnonaments, un grup de consum per organitzar-se la cistella de la compra, una assemblea d’estudiants per aturar la Universitat durant una jornada de vaga per la pujada de taxes i un llarg etcètera.

Estiu al mercat central. Finals dels 90
Marginació + SIDA + Presó = Pena de Mort.

Arreu de l’Estat s’estenen iniciatives on els participants s’agrupen per a l’acció col·lectiva i així intervindre enfront de situacions identificades com a injustes. Les estratègies i els continguts de l’acció col·lectiva dels moviments socials ha canviat en el temps, però hi ha continuïtats evidents: l’objectiu per transformar la realitat i la manca de mecanismes institucionals per canalitzar aquest malestar. La història s’obri a noves orientacions, a camins sols possibles gràcies a l’existència de rebel·lia. Desgraciadament encara ens manca escriure la Història de la rebel·lia, i aquesta a Castelló és ben erma. Què sabem de les vagues antifeixistes que els estibadors del Grau de Castelló i de Vinaròs van portar a terme al 1933 i al 1934 negant-se a descarregar vaixells alemanys perquè onejaven la bandera hitleriana?, com pot ser que es desconega la història del primer de maig de 1890 a Castelló al mig d’una vaga d’obrers panaders per reduir la jornada laboral?. Els nostres dies rebels han quedat en l’oblit, i aquest buit en la memòria és un dels factors per entendre la sensació d’orfandat des de la que parteixen les noves experiències d’autoorganització.

Del no a la proposta

A més, els nous moviments sovint escapen als mecanismes de comprensió dominants i no són copsats fins que la seua incidència és massa evident per obviar-la, com l’exemple paradigmàtic de l’esclat multitudinari del 15M. Sota la vella catifa de la política convencional hi ha tot un magma de pràctiques antagòniques al capitalisme. El punt de partida és un crit fàcil de discernir, un crit que clama No! com a expressió de repulsa davant la injustícia, com a element necessari per oposar-se a allò existent. És la negació de les formes socials imperants el que, tal com proposa el pensador John Holloway, obri la possibilitat d’alternatives alliberadores. Aquest No! el vam identificar a la dècada dels 90 entre insubmisos i okupacions, i es va escoltar trencat amb la indignació per l’assassinat de Guillem Agulló i la vaga d’estudiants i els disturbis durant el judici al seu assassí. Anys més tard, gràcies a tantes companyes que, des de l’Ateneu llibertari de Castelló, van participar en les comunitats zapatistes a Xiapes, vam aprendre com després del No! ha de vindre la proposta. El rebuig a la presa del poder per part de l’EZLN, així com l’aposta per construir autonomia i teixir xarxes des de l’horitzontalitat, combregava a la perfecció amb els anhels d’una joventut molt influenciada pel llegat llibertari. En certa mesura, va servir per orientar a tota una generació que sentia començar de zero i per a la qual el lema “manar obeint” entrava en comunió amb els seus plantejaments antiautoritaris.

Guanyem Castelló?

La irrupció de Podemos ha sacsejat el panorama polític, i també cal dir-ho, el dels moviments socials. El previsible abans de les eleccions europees ha deixat de ser-ho. Amb les eleccions municipals i autonòmiques valencianes previstes per al 2015, els resultats obtinguts encara han generat major expectació després de 23 anys d’hegemonia de la dreta del Partit Popular (PP) a la ciutat de Castelló i de vora 20 anys de jou conservador al conjunt del País Valencià. Aquest trontoll s’amplia entre el statu quo del règim a mesura que s’aproximen les properes cites electorals.

Evidentment hi ha molts factors que no permeten traslladar aquests resultats a les eleccions municipals, però el canvi de tendència és innegable i es constata que el bipartidisme recula de forma notable. Si férem una simulació de com quedaria el consistori de Castelló després de les municipals del 2015 aplicant la llei d'Hondt als resultats de les europees obtindríem el següent resultat:

PP - 10 regidors
PSPV – 6 regidors
EUPV – 3 regidors
UPYD – 3 regidors
Podem – 3 regidors
Compromís – 2 regidors

Vots europees 2014	Vots europees 2009
Abstenció - 62.806 Vots comptats - 57.385 PP - 15.941 PSOE - 11.014 EUPV - 5.411 UPyD - 5.290 Podem - 5.004 Primavera europea - 3.544	Abstenció - 60.477 Vots comptats - 58.729 PP - 28.620 PSOE - 22.838 UPyD - 1.772 EUPV - 1.319 BLOC - 813

Més enllà del canvi de vot, un dels elements principals per no extrapolar resultats el tenim en l’abstenció. Mentre a les generals del 2011 es va abstindre el 28,31%, a les autonòmiques i municipals la mitjana va oscil·lar en la forqueta del 30% i 35%, i a les darreres europees l’abstenció va augmentar fins al 54%.

Municipals 2011

Abstenció - 45.484 Vots comptats - 75.673 PP - 34.680 PSOE - 19.816 BLOC - 6.572 EUPV - 4.257 UPyD - 2.764

A més a més, en les darreres setmanes hem conegut la proposta de “Guanyem Barcelona”, presentada el passat 26 de Juny, com a espai de confluència entre moviments socials, organitzacions polítiques i persones que no participen en cap projecte. En aquest cas, han optat per un procés de validació que depèn de recaptar 30.000 adhesions, la meitat de les quals han de pertànyer a Barcelona, per presentar una candidatura d’àmbit municipal. Alhora, projectes similars estan naixent amb major o menor incidència en diferents punts de l’Estat.

Tornant al context castellonenc, des d’aquest bloc, hem enviat un grapat d'entrevistes a diversos membres -sempre a títol personal- dels moviments socials i de diferents organitzacions polítiques per sondejar la possibilitat d’una proposta municipalista, i de pas, aprofundir en aquest gir cap a les institucions per part de persones i col·lectius vinculats tradicionalment a espais no institucionals. Volem saber quina és la traducció local dels moviments polítics generats després de les europees, i valorar si estem en un nou escenari o en el joc vell de la representació però amb paraules noves.

Contra el Castelló submís

Sovint ens preguntem les raons d'aquesta pau social. No entenem el per què d'aquest Castelló inert tot i estar travessat per la injustícia i la corrupció. La realitat ens aclapara i els desitjos per canviar-ho tot s'esclafen contra el conformisme perenne de la ciutat.

Ja fa anys que l'atur ha convertit en record aquells anys d'especulació a dojo on somiàvem delectar-nos en l’opulència. Ara trampegem a la recerca quotidiana de fórmules per garantir les necessitats bàsiques de la vida. La família, la caritat, o el subsidi són l'aixopluc que ens permet subsistir. La vida ens reclama lluitar però la normalitat de la ciutat ens escopeix amb la seua rutina submisa.

Sumant perspectives a les lluites socials

Buscando puntos de unión (...)

Siente el tiempo correr, desperdicia amigos en rencillas.
Gritarás tu versión sin que otras puedan ser oídas, 

sin saber apreciar el valor de otra ocasión perdida.
Tanta idea con la misma esencia, 

nuestra fuerza unida en la tangencia (...)
Dejar atrás absurdas luchas y dejar atrás tanto orgullo, 

dejar atrás para intentar aunar esfuerzos alguna vez más...

"El valor de otra ocasión perdida", INTERLUDE.

Arran de l'article "Sobre els moviments socials i la perspectiva històrica" publicat al bloc Muntonets, m'han vingut al cap alguns apunts, no tant com a esmenes -que el text em sembla molt correcte-, sinó més bé com a complement, encara que potser escapen un poc del sentit de "perspectiva històrica".

Cal embrutar-se les mans

L'existència d'una fractura social entre el poble i la classe dirigent pronostica escenaris imprevisibles. Les alenades de desafecció amb els polítics, els mercats, i fins i tot els mitjans de comunicació amaren el pols social i res apunta a que la població s'eixugue la desconfiança. Més bé al contrari, tots els indicadors apunten que la distància entre governats i governants s'engrandeix amb accelerada cadència. Aquesta fractura evidència la decadència del que cada dia està més prop de ser el vell món.

Reflexionar, qüestionar, valorar la vaga

Participem de l’acció des de la contradicció entre la immediatesa postmoderna i la necessitat de treball constant i pausat. Els temps que corren són accelerats i els canvis ràpids, sembla que no ens podem encantar massa, demandem acuitar-nos per obtindre resultats. Alhora necessitem temps per diggerir les reflexions, per qüestionar-nos el que fem, per aprendre dels errors. Qui no vol el seu temps per prendre decisions importants?.

Sobre els moviments socials i la perspectiva històrica

La Història no és només una eina de denúncia sobre abusos o d’exaltació de glòries passades de tot tipus, o una disciplina de divulgació per als curiosos erudits. Tot i que també pot cobrir eixos papers, hi ha una utilitat fonamental del coneixement històric que sovint oblidem, tant les persones que es dediquen al seu estudi professionalment, com les que ho fan com a afició. La Història pot ser una molt útil ferramenta d’anàlisi de la nostra realitat, perquè, tot i que sovint es silencia, és l'única ciència social que té com a objectiu principal la recerca dels mecanismes que permeten, afavoreixen o obstaculitzen el canvi i/o la permanència social. Acabar amb el mite del triomf del capitalisme i la democràcia burgesa com a fi de la història és fonamental; només la Història pot demostrar que els sistemes socials i les civilitzacions naixen, creixen i desapareixen com les panderoles. I no només això: a més, pot explicar com i per què naixen, creixen i desapareixen.

Cap a on caminar?

Una de les característiques de tot moviment assembleari és la tendència cap a l’autoreferencialitat. És a dir, les dinàmiques d’interacció social tenen propensió a que de l’original inquietud que ens uneix ens convertim en una comunitat d’iguals amb les seues complicitats, els seus ritus i una certa endogàmia...

Sobre la vaga general

La crisi més alarmant és la crisi de la consciència de classe. Els efectes de la resta de crisi (econòmica, social, ecològica, de valors) en gran mesura venen determinats per la manca d’un contrapés amb força social suficient per posar pals a les rodes a les reformes de la classe governant.

Entre els factors per analitzar les causes d’aquesta crisi, des de alguns sectors del sindicalisme minoritari, s’assenyala l’abandonament del moviment obrer per part de tantes persones crítiques que participen dins els nous moviments socials que sorgeixen a partir dels 60. Evidentment, hi ha la intenció de seduir a aquests activistes per nodrir el sindicalisme combatiu.

Temps d'unitat?

El període que obre el 15M sembla que no ens ha ensenyat res dins del guetto. Parlem i parlem a la barra del bar, i és preocupant la paràlisi o desorientació que sovint compartim dins d’un espai polític antagonista tan fràgil com el de casa nostra. Recordant el documental "Ja és tiempo de violència”, eixe títol tan suggerent, fa pensar si no va sent hora de més mala hostia.

Traspassar els límits del guetto

Un dels punts dèbils dels moviments socials a Castelló és la difusió. Anar més enllà dels cercles més propers, traspasar els límits de la gent coneguda. Tenim uns quants problemes en eixe sentit. Sempre ens queixem de la criminalització dels mitjans i els tirem la culpa de què la gent no se'ns arrime (ens fan el buit, sols parlen per demonitzar-nos, etc.), però resulta que hi ha moltíssima gent que no sap ni que existim i que quan ens descobreixen els semblem projectes d'interés.

Els perills post 15M

- perill de caure en una nova identitat i crear un nou gueto (de classe mitjana). Per tant, s'ha d'obrir el "moviment" (i deixar d'anomenar-lo així!) i crear nous llaços i pols d'actuació, amb persones afectades per diversos temes, amb treballadores en lluita, etc... la situació actual ens ho posa molt fàcil,  no podem perdre l'oportunitat. Això no vol dir limitar-se a fer acte de presència en les seues mobilitzacions i repartir-los un pamflet, sinó fer l'esforç d'establir diàleg. Però hem de tindre paciència, aquestes coses són lentes però no podem limitar-nos a esperar que vinguen.

Contra la improvisació

Basat en l’article de Jo Freeman "La tirania de la falta de estructuras".

Tal com ens ensenya Jo Freeman no podem deixem certes coses a la improvisació, ja que la falta d’estructura, la falta d’organització i control assembleari sobre com construiïm autoorganització, acaba convertint-se en una cortina de fum que afavoreix a aquelles persones que poden establir una hegemonia sobre la resta, ja siga per la pròpia personalitat, pels seus interessos personals, o pel que siga.

Com reflexionem l'evolució dels moviments?

Tenim tendència a veure l'evolució de les coses de manera lineal (cosa de la modernitat i la nostra idea de progrés) i aquesta visió ens impedeix veure canvis qualitatius i salts no evolutius, trencaments, fisures. Per exemple, veiem l'evolució del nostre gueto com que per fi ha passat de les postures a la defensiva (ser anti-, dir sempre No a….) a actituds propositives (construir cooperatives, rebost de sabers, etc.). Però, encara és més complex que això. Per exemple, el fet d'obrir el Casal Popular ja va ser dels seus inicis una actitud propositiva, de construcció, que es correspon amb un cicle i un context més ampli, d'obertura d'espais i projectes autogestionats (casals, projectes de contrainformació, centres ocupats, etc...) a diferents pobles i ciutats (una anàlisi sobre això la podeu vore al llibre "De la protesta al contrapoder"). En el cas dels Països Catalans, es correspon amb una qüestió generacional, de gent jove colpejada per la precarietat objectiva i subjectiva (una precarietat que s'intensifica a finals dels 80 i als 90) que es busca la vida i s'organitza com pot. Ara eixa gent ha crescut en edat i necessita altres tipus de projectes que s'adeqüen a les seues noves circumstàncies vitals (maternitats i paternitats, necessitat de desenvolupament laboral...).

Sobre la construcció d'identitat dins els moviments socials

Existeix ja una identiat col·lectiva com a moviment 15M? com a assemblea d’indignades de Castelló?. Abans del 15M parlàvem de la construcció d’identitat col•lectiva dins els moviments socials, i/o dels seus col•lectius. El cognom que ens posem com ara Pere de l’acampada contra Bolonya, Maria del Casal Popular, Susana de Castelló per Palestina, etc. Com atorguem eixe cognom a l’altre per identificació, i com la pròpia persona el revindica, fet que, en gran mesura, demostra que ja hi ha una identitat col•lectiva configurada.