Relats de vida. Júlia, Aina...i la vida contaminada

Júlia recorda el rebombori de la sala d'espera de pediatria. Entre plors, queixes i jocs a Júlia li sobtava la quantitat de xiquets i xiquetes que com Aina, la seua filla, tossien insistentment. Encuriosida per la reiteració de l'escena i preocupada per Aina, Júlia va preguntar a la pediatra, una jove d'aspecte atabalat. La metgessa va contar, amb certa pressa, que Aina, com la resta de xiquets i xiquetes, està en major risc si s'exposa a l'ozó, com també ella, Júlia, malalta del pulmó, està més exposada a la contaminació de partícules. Es va quedar dubtosa, es referia a la contaminació de l'aire? La pediatra va asseverar amb un fugaç moviment de cap.

La complexitat de les contradiccions

El periodista Hibai Arbide escriu en la descripció del seu Twitter que tindre menys de 5 contradiccions és dogmatisme. Abans em preguntava quin és el límit acceptable de contradiccions. Ara em responc que les contradiccions s'han d'analitzar per la seua complexitat.

Per exemple, en una reunió sobre municipalitzacions amb els caps tècnics de l'estructura de l'Ajuntament l'única veu en defensa de recuperar els serveis privatitzats, apel·lant a les condicions precàries de les treballadores, va ser just el cap de la Policia local. Segurament fora sols un comentari anecdòtic reeixit davant les reticències o en alguns casos fins i tot l'hostilitat a la municipalització.

Unes setmanes després vaig veure la pel·lícula italiana 'Sulla mia pelle'. Molt dura. Real. Per a tatuar-se a foc ACAB. Conta la història de Stefano Cucchi, un xic que va morir l'octubre del 2009 a la presó dies després de patir la pallissa d'uns policies. Em va traslladar a finals dels 90 i la brutalitat que patiren uns amics una nit de festa a mans de la Policia local. Coneixíem les càrregues policials, també les detencions, però mai havíem experimentat de forma tan pròxima la tortura. Aquells fets van ser el detonant de l'Assemblea ciutadana contra la violència i l'abús del poder i d'altres col·lectius antirepressius. El cas va saltar a l'agenda mediàtica, els partits de l'oposició es van solidaritzar amb les víctimes dels abusos, però, mai hi va haver justícia.

Arran d'aquests fets vam conéixer col·lectius com la Coordinadora de Denúncia de la Tortura, la qual xifra en 55 les morts sota custòdia a l'estat espanyol el 2017. 55 Stefano Cucchi. A més, els casos de tortura s'han multiplicat per quatre amb l'1-O com a rerefons, tal com ha denunciat la Coordinadora. En la pel·lícula, Stefano, desconfiat de la Policia, sempre declara que les seues ferides es devien a una caiguda per les escales. Quan un policia li pregunta: "Quan deixaràs de dir aquesta collonada de les escales?" Cucchi respon: "Quan les escales deixen de pegar-nos".

L'endemà, entrant a l'Ajuntament, em pregunte per l'únic alt funcionari municipal que es va mostrar favorable a revertir l'espoli dels serveis públics. Supose que la virtut resideix just en desenvolupar-se amb intel·ligència en aquest complex context. Assumir que és la complexitat de les contradiccions el que cal navegar. Sense defugir del conflicte i amb el record de tants Stefano Cucchi que han mort en l'anonimat.

Tant de bo tornen els muntonets!

I després de 150 anys encara estem desitjant el repartiment de la riquesa. D'aquelles noces, aquests confits. Extret de "Cossieros i anticossieros: burgesia i política local: Castelló de la Plana, 1875-1891" (Manuel Martí, 1985, pp. 90-91), lllibre imprescindible per entendre com es va configurar el comandament local, i fins on es remunten les pràctiques de les elits locals per acumular riquesa saquejant els recursos públics. 

-----

Perquè la memòria del període 1868-1874 – i especialment la de l'any de la República- va quedar per a certa gent indissolublement lligada a les propostes socials reals o atribuïdes als federals castellonencs. Defensant-se d'acusacions catòliques deia González Chermá en 1884:

...en los años 1868 y 1869 los mismos hombres que hoy soliviantan los ánimos, decían que la Democracia era LOS MUNTONETS o sea la repartición de bienes muebles y inmuebles, para que las jentes [sic] honradas huyeran espantadas de la revolución y el progreso.

Castelló al 1900. Carrer d'Enmig. Font: Castelló en fotos.

També s'utilitzarà en 1883, contra un republicanisme en plena campanya electoral, que amb el seu triomf “...no se respetaría la propiedad y vendría el repartirse els muntonets”...” Això no són més que arguments però hi ha un article, de procedència adversa però bastant menys apassionat, que ens ofereix una visió més complexa dels fets. La cita és llarga, però molt interessant:

...era frenesí y locura, lo que se tenía por la federal, y por un momento llegó a creerse por muchos que ella encerraba la fórmula salvadora de redención social; se la pintaba como un edén, en que el hombre no esplotaria [sic] al hombre, y en que los términos de la vida cambiarían en beneficio de los pobres... Aquellas banderas rojas, aquellas proclamas que terminaban con vivas a la federal, aquellas corrientes de entusiasmo inverosímil que nació en la junta a orillas del cosi, desenvolviéndose al calor de los clubs y de las algaradas de la prensa federal. 66

--- 

66 Carreras, op. Cit., III, pp. 37-40, fa també referència a les sospites de què González Chermá aspirava, segons els rumors, a fer “...de la calderilla que guardaban los cajones de las tiendas unos famosos “muntonets”, por los que suspiraba la plebe del “pany de la pólvora” y de los suburbios...” (és a dir, de les zones més proletaritzades del casc urbà).

Una fugaç píndola

Als seus seixanta anys Jean Marc Rouillan després de mitja vida en la clandestinitat i altra empresonada, sentència: “no em preguntes si sóc lliure. Jo era lliure, quan lluitava per la llibertat”.

Inspirem-nos en les seues paraules i deixem la trista prudència per als feligresos del sistema. Assaltar el cel sense concessions, sense anàlisi que evite la nostra impacient envestida. Segurament no és l’estratègia correcta però preferim la vida apasionada de qui s’aval·lota contra la injustícia, que transitar pel càlcul polític de cada pas dins aquest sistema. 

Sabotatges al periòdic Mediterraneo II

Després de riure amb la primera entrega, ací arriba la segona amb la mateixa línia. Esperem que t'agraden!. Segur que després d'aquestes dos entregues ara llegiràs amb uns altres ulls la publicitat ppera que difon el  Mediterraneo. Si més no, la secció Gentes ja no serà el mateix!.

Baules a les que ancorar-nos

Orfes de referents ens hem perdut per l'arxiu municipal per espolsar la premsa local de finals del segle XIX i investigar com va transcórrer el primer 1 de maig a Castelló. Així, fem recerca en mode provatura per escriure l'altra història de Castelló, la dels rebels, encara que siga en minúscules i sense pretensió acadèmica alguna.

Fem un esforç i remuntem-nos a l'abril i el maig de 1890. El viatge hi val la pena si t'interessa el Castelló que mai et contarà la història oficial: el del conflicte social i la dissidència dels de baix.

Cal embrutar-se les mans

L'existència d'una fractura social entre el poble i la classe dirigent pronostica escenaris imprevisibles. Les alenades de desafecció amb els polítics, els mercats, i fins i tot els mitjans de comunicació amaren el pols social i res apunta a que la població s'eixugue la desconfiança. Més bé al contrari, tots els indicadors apunten que la distància entre governats i governants s'engrandeix amb accelerada cadència. Aquesta fractura evidència la decadència del que cada dia està més prop de ser el vell món.

A l'abordatge!

2012. Un vaixell solca els mars. Construït per reputats enginyers, l’han batejat amb el gloriós terme que millor defineix els nostres dies: Capitalisme.

Capitalisme navega pel rumb de la ruta neoliberal, seguint les coordenades traçades, però de sobte, alguna cosa ha passat. Part de la tripulació comença a atemorir-se. El capità no ha maniobrat correctament i perceben un crac. Un pensament els envaeix: i si s’enfonsen en les gèlides aigües?. La por a la immensitat de l’oceà es fa desfici i comença a humitejar-los l’olor del pànic.

Nodes que estimes

Sovint no apreciem el que tenim fins què ho perdem. Aleshores brolla el temps dels laments. Sovint no ens adonem de l'efecte de les paraules fins què les expulses i et revenen per adonar-te de la manca d'empatia que les farcia. Sovint, et sents carrincló pensant en germanors. Com parlem d'enamorament i amistat entre la fermesa de tan puny tancat?.

Abatre la utopia negativa

L'origen del terme utopia es remunta al 1516 quan Thomas More va publicar un relat on visitava la illa Utopia, un espai imaginari on va ubicar la seua societat ideal. Ja Plató va fer el mateix amb la República, on presentava mitjançant un tractat de política la seua utopia social. Veritablement les propostes de mons millors han estat una qüestió recorrent al llarg de la història.

Sabotatges al periòdic Mediterraneo

Un lector espavilat del Mediterraneo ens ha fet arribar uns quants sabotatges comunicatius que ha localitzat al llarg de la història de la secció "Gentes". Si no la coneixes clarificar que es tracta d'un apartat d’un periòdic de Castelló nodrit de fotografies i textos de felicitacions enviats pels lectors. Tot i que sembla mentida el que us presentem és totalment cert. Acidesa, humor, mala llet, i un periòdic sense criteri. Hitler, Ceacescu, Paul Auster i molts altres són de Castelló!

Un dia més...

Obrim el dia. Per mail un amic recomana el llibre “Cenital”. És una distopia en clau local d'Emilio Bueso, situa a la comarca d'Els Ports una comunitat en resistència en un món posthidrocarburs. La novel·la està protagonitzada pels “descartats i indignats” dels nostres dies. Diu l'autor que és un avanç del futur que tenim a la contanada més propera (El País16/4/2012). Segons publica la premsa, una lluita esperançadora en un context de malson. Casualitats de les cojuntures geopolítiques el govern argentí expropia Repsol-YPF just quan la novel·la s'annuncia. El neoliberalisme binari, PP-PSOE, forma files per defensar els interessos de la multinacional, una qüestió de patriotisme de mercat. Henry Kissinger va dir: “Els interessos de la General Motors són els interessos d'EEUU”. La simbiosi és un estat d'interdependència de dos o més organismes: Govern i Capital, PP i PSOE, Estat i Repsol, indissolubles succedanis del mateix.

Reivindicar l'abstenció

- Partim que els partits polítics són una via invàlida, la recerca del poder per transformar este sistema ha quedat obsoleta per moltes experiències fallides.

Un procés electoral amb una abstenció passiva o activa massiva no té perquè traduir-se en un fet social que beneficie l’adveniment d’una societat més justa. Deslegitimar el sistema es pot produir també per motivacions allunyades d'una visió del món anarquista. No estem sols en la lluita per desmuntar la validesa de la farsa democràtica.

Sistema suïcida

El següent article es va escriure al 2007-2008 per al fanzine del desaparegut col·lectiu Ànima Llibertària. Com finalment mai es va publicar, considerem oportú publicar-ho ara des de l'Ateneu. Per aquest motiu moltes de les referències tenen uns quants anys, però, la vigència del que es conta continua present.