L'existència
d'una fractura social entre el poble i la classe dirigent pronostica
escenaris imprevisibles. Les alenades de desafecció amb els
polítics, els mercats, i fins i tot els mitjans de comunicació
amaren el pols social i res apunta a que la població s'eixugue la
desconfiança. Més bé al contrari, tots els indicadors apunten que
la distància entre governats i governants s'engrandeix amb
accelerada cadència. Aquesta fractura evidència la decadència del
que cada dia està més prop de ser el vell món.
Les darreres
estadístiques publicades pel CIS mostren aquest creixement. Al 2010
la insatisfacció en el funcionament de la democràcia assoleix el
50,3% de la població, la desconfiança en el Parlament el 63,9%, i
fins a un 81,3% de la població adulta reconeix tindre poca o ninguna
confiança en els partits polítics (Barómetre
Social d'Espanya).
Dins d'aquest
panorama l'ordre econòmic en la seua desintegració descordarà
noves forces socials avui per avui impensades a causa, entre d'altres
motius, de romandre políticament inertes. Efectivament, el problema
més greu de tots és la desarticulació de la consciència de classe
i la manca d'un subjecte antagònic organitzat. Així, les
contrahegemonies polítiques als podrits mecanismes de representació
del capitalisme són una incògnita. Mentrestant, des de dalt, es
continua configurant amb escasses resistències l'arquitectura d'un
nou model de domini que ens arrossega pel drama directes cap a la
tragèdia. El tercer home més ric del món segons la classificació
de la revista Forbes, Warren Buffet, va declarar al New
York Times (Novembre del 2006): “(...) hi ha
una guerra de classes (...) i l'anem guanyant”.
En aquest punt,
l'opció de romandre passius esperant un nou aixecament espontani més
radicalitzat que el 15M no és una opció vàlida per passiva. Podem
confiar en la capacitat de resposta col·lectiva després de l'enorme
sofriment viscut, però, l'espera no és una estratègia que tolere
una anàlisi raonat, i potser quan arribe ja siga massa tard. Alhora,
l'opció de continuar treballant des de les barraques
de l'esquerra transformadora (i no integrada) ens sembla vàlida
sempre què trenque la llista
de biaixos cognitius
que desgraciadament la configura en la presa de decisions i en les
seues predisposicions conductuals. Uns biaixos que
desgraciadament ens travessen en unes pràctiques inoperants que
freguen el solipsisme*.
Efectivament estem
en un moment frontissa de la història. This
is the end, beautiful friend, tal
com ens explica el catedràtic de la UJI Andés Piqueras.
Ja hem comentat en altres posts que cal ser molt obtús per no
adonar-se dels canvis fonamentals en el capitalisme global, i vam fer
el paral·lelisme amb tots aquells revolucionaris del canvi del segle
XIX al XX, quan van començar a parlar de fase imperialista al
percebre els canvis que estaven experimentant les noves formes de
domini mundial. El
filòsof eslové Slavjoj
Zizek diu
“si
nosaltres entenem per utopia les coses que són impossibles,
aleshores la veritable utopia és que l'actual capitalisme global
vaja a seguir per a sempre”.
Ja va camí del clixé la seua anunciada defunció.
La baula que ens
ancora a la llarga cadena d'esdeveniments de la lluita de classes,
Immanuel
Wallerstein l'anomena etapa de bifurcació
històrica o crisis sistèmica terminal del capitalisme. Són moltes
les aportacions teòriques que ens permeten localitzar les nostres
coordenades just en un moment turbulent i
inestable on les accions individuals, com els impactes col·lectius,
poden tindre grans efectes sobre tot el sistema en el seu conjunt i
sobre els seus possibles destins futurs. Per això, tal com ens
explicava José Luís Carretero del col·lectiu ICEA,
a les jornades “No
és crisi és capitalisme”, és l'hora
d'intervindre des del reconeixement que la pròpia inestabilitat del
capitalisme facilita la construcció i socialització d'alternatives
viables i contraposades al sistema. Ens vessa el convenciment que és
una de les línies d'intervenció en la que cal embrutar-se les mans.
Al mateix temps som
de l'opinió que cal treballar per un escenari tumultuós. Urgeix
provocar, participar, d'aquella estratègia que faça insostenible
continuar excloent dels processos de canvi institucional els
interessos de les classes populars. Dins de la disputada relació
antagònica entre els interessos de classe, els aparells de l'Estat
posaran tot el seu empeny repressiu per aconseguir aquesta exclusió.
Però, la debilitat del govern, produïda per una crisi sistèmica
arrossegada en un ambient social que en qualsevol moment pot
franquejar de la depressió a la ira, ha obert de bat a bat la
capacitat d'aconseguir canvis transcendentals. Ho
tenim clar, per la sedició també cal embrutar-se les mans.
*solipsisme:
consisteix a pensar que només existeix el jo i que tota la resta,
incloent-hi el món exterior o les dades dels sentits, són
emanacions mentals d'aquest jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada