Sistema suïcida

El següent article es va escriure al 2007-2008 per al fanzine del desaparegut col·lectiu Ànima Llibertària. Com finalment mai es va publicar, considerem oportú publicar-ho ara des de l'Ateneu. Per aquest motiu moltes de les referències tenen uns quants anys, però, la vigència del que es conta continua present.



En el regne de l’abundància vivim en la insatisfacció. Burgesos de disseny se senten sols en el món i no tenen en qui gaudir els diners que sempre havien somiat posseir. Quan assoleixen les promeses de la societat de consum, el beneit benestar material, en compte de sentir-se realitzats descobreixen el buït de la seua vida. Tal com llegim en pintades àcrates “els rics també ploren”. Viure en l’excés consumista no dona la felicitat.Els que estem per sota vivim en la indecisió, desitgem ser feliços i la incertesa ens impedeix sentir-nos realitzats. En la vida precària el que cal és trobar l’equilibri a tots els nivells, des del psicològic fins al social, i no esvarar cap als extrems de les balances. Mentre estem en el punt d’equilibri tot rutlla, quan caus tot es qüestiona: el treball, la parella, els estudis, la pròpia existència. La precarietat ens manté en el dubte vital desitjant el que no tenim.

1.-A la balances de la vida hi ha extrems tabús per als que no importa la posició social. A l’Estat espanyol a l’any 2005 hi hagueren un total de 3.381 suïcidis (dades de l’INE), a més, darrere de cada un es calcula que hi han vuit temptatives. N’hi hagueren tants com morts en accident de cotxe, però, cap campanya governamental tracta de previndre’ls.En la nostra societat la idea predominant és la que defensen la majoria de psicòlegs. Per a aquests, la depressió, l’alcoholisme i les malalties psicòtiques són els factors associats a un major risc de suïcidi.Des de la sociologia tenim altres interpretacions.

Per al sociòleg francés Emile Durkheim les societats presenten símptomes patològics front a la integració social excessiva o insuficient de l’individu en la comunitat. Per tant, el suïcidi és un fet individual que respon a causes socials, un comportament dins d’un grup social que la societat transmet de generació en generació. Durkheim, en la seua obra El suïcidi (1897), categoritza dos tipus de suïcidi: l’anòmic i l’altruista. El primer és símptoma de decadència o de crisi de valors, mentre que el segon es símptoma de potents mecanismes de cohesió social (de vegades coacció) que inciten al sacrifici.En el cas del suïcidi anòmic es produeix per una conducta desviada davant la incapacitat de l’estructura social per dotar a certs individus del que és necessari per aconseguir les metes de la societat. Les normes socials no quallen en les vivències de les persones i es distorsiona la pertinença al grup.En el que fa referència a l’altruista, l’individu s’entrega totalment al grup social fins al punt de sacrificar la seva vida. Per exemple, un suïcidi altruista contemporani és morir per la pàtria, per una causa revolucionària, o sacrificar-se per un amic o un familiar. Seria el cas dels suïcides palestins, o altres formes violentes de sacrificar la vida per una causa col·lectiva.

Per la seua banda, per al sociòleg marxista James Petras els problemes socioeconòmics provocats pel neoliberalisme tenen greus conseqüències per a la salut mental. Entre els efectes psicològics causats pel col·lapse del capitalisme assenyala la depressió i la ràbia. Aquells que no posseïxen consciència de classe passen a odiar-se a ells mateixa quan accepten el discurs de la classe dominant, el qual els culpabilitza del que els succeïx. En aquestes circumstàncies existeix una tendència al sentiment de vergonya, a perdre l’autoestima i automenysprear-se fins arribar a la tendència extrema del suïcidi.Tal volta, entre el suïcidi anòmic i el que explica James Petras podem incloure el que està succeint a la Índia, on es calcula que des del 1997 fins al 2005, més de 150.000 camperols s’han suïcidat com a conseqüència de la crisi agrícola. El nou marc que els impossa el capitalisme ha provocat potser la major onada de suïcidis de la història humana (P. Sainath a Counterpunch.org). Aquest tràgic fenomen abraça amplis estrats: des dels terratinents fins als sense terra; el mètode va des de la immolació reivindicativa, fins al suïcidi col·lectiu en pires funeràries (Girish Mishra, a Znet). Què està passant a l'Índia realment? Com potser que desconeguem tant d'aquesta tragèdia humana?.

Però, a més del suïcidi també trobem la conducta autodestructiva, com a forma de matar-se lentament, no de forma instantània, però que sovint pot tenir les mateixes causes que s’atribueix al suïcidi anòmic: una forma de rebuig a la normalitat, en front de la manca d’expectatives i de normes socials en les que el subjecte es reconeix. Ens referim a algunes manifestacions de la cultura underground, com ara certs sectors del moviment punk amb consignes i actituts en la línia de les mítiques lletres de RIP o Eskorbuto. El futur no importa, cal viure radicalment, en els llindars de la vida, fregant allò més salvatge malgrat les conseqüències físiques o mentals.També des de l’antropologia trobem aportacions dels efectes culturals autodestructius en front del contacte i la integració dins els motlles de relació capitalista. El colonialisme ha modificat les cultures natives fins al punt que l'adaptació al domini té com a resposta alts nivells d'autodestrucció individual. Un exemple conegut és el fenomen produit a les reserves índies americanes, on l'índex disparat d’alcoholisme i altres drogodependències s'atribueix a l'aculturació. El contacte i la integració dins un nou sistema de valors, i la conseqüent destrucció d’un teixit social i cultural ancestral, desajusta l'individu fins al punt de la conducta autidestructiva. Per exemple, entre els Lakotes (part de la Nació Sioux) més de la meitat dels adults de les reserves es troben malalts o són addictes, l'alcoholisme afecta al 80% de les famílies i el suicidi d'adolescents és un 150% més alt que la mitjana dels Estats Units (Josep Sort a Llibertat.cat).

2.-A l’autodestrucció de la persona, des de la primera bomba atòmica llençada per EEUU sobre Hiroshima, cal que sumem el risc de l’autodestrucció de la humanitat. Guerra i dany ecològic potser són els dos invents humans més autodestructius de la nova era. Les dades són reveladores. Segons l’ONG Global Footprint Network, en els nou primers mesos del 2006 hem gastat el que la terra tarda un any en produir. Un estudi d’aquesta organització marca el primer “dia de deute ecològic” el 19 de desembre de 1987, però, a causa del creixement econòmic global aquesta data avança any rere any (BBC 09-10-2006). Un altre informe del Centre Hadley per a la predicció i les investigacions sobre el clima, dins de l’Oficina Meterològica del Regne Unit, sentència que aproximadament un terç del planeta serà desèrtic l’any 2100. També esmentem un estudi del Observatorio de la Sostenibilidad en España, el qual sitúa el País Valencià al capdavant del desenvolupament insostenible a l’estat espanyol (Levante 16-10-2006).La fe en el creixement econòmic ens impedeix albirar els límits del planeta. Sostenible o no, el creixement és una religió econòmica suïcida, bandeja de l’ideari hegemònic la finitud dels recursos naturals just en un temps de catàstrofe mediambiental.

Les dades empiríques en centenars d’estudis i informes científics són aclaparadores, mentrestant, l’economia de mercat, en una actitut autoagressiva, continua augmentant la producció i expandint el consum. La nostra societat no té altre objectiu que créixer en termes econòmics, ja no importa res més: ni la natura, ni la pau, ni qualsevol altra consideració ètica o moral. Quan hi ha crisi la fugida és endavant, així quan tot sembla satisfet inventem noves necessitats, després sols cal estimular el desig de consumir-les. Al dia veiem 3000 missatges publicitaris, l'objectiu està assolit: preferim mantindre el nivell de vida tot i l'espoli dels recursos i les vides dels països del sud.Qui pot negar que el sistema econòmic ens condueix cap al suïcidi? cada any hi han 3000 espècies extinguides, 10 vegades més que en un procés evolutiu normal. Tot i que l’acceleració de l’escalfament global del planeta pronostica un clima insuportable per a l’espècie humana, les elits empresarials es queixen de les restriccions per emetre fums contaminants. A la comarca de La Plana destaca el lobby ceràmic ASCER, el qual, sense embuts, demanda emetre’ls sense impediments.

Per a Leonardo Boff, teòleg i escriptor, els indicadors més optimistes estableixen la data límit entre els anys 2030-2034. A partir d’aquest moment sinó es prenen mesures urgents i eficaces, la sosteniblitat de la terra ja no estarà garantitzada. Per a Boff, el saqueig sistemàtic del procés industrial contra la naturalesa i contra la humanitat, fa el capitalisme clarament incompatible amb la vida. Un plantejament semblant al de Samir Amin quan diagnostica el capitalisme afectat de senilitat i l’analitza com el més perillós enemic de la humanitat (El Viejo Topo nº234-235, Juliol 2007).Ray Anderson, president de la multinacional Interface Inc., empenedit pels efectes contaminants de la seua indústria, il·lustra al documental “The Corporation” el seu pensament sobre l’estat actual de la civilització amb la metàfora dels primers intents de l’home per volar. Primer es llençava des d’un alt penya-segat batent les ales del seu aeroplà, l’aire li fregava la cara i pensava que volava quan realment estava en caiguda lliure. Ell encara no ho sabia perquè el terra estava molt lluny, però per descomptat estava condemnat a estavellar-se. Actualment encara són pocs els que s’han adonat que estem apropant-nos vetiginosament al terra, el que cal, segons aquest empresari reciclat al desenvolupament sostenible, és escoltar aquestes veus visionàries. Malauradament, el saqueig contra la terra continua.

3.-Per a l’esglèsia el suïcidi és un pecat i un acte d'egoisme. Dins el seu esquema ideològic no hi ha lloc per a entendre el dolor que condueix la persona a autodestruir-se. De fet, a l'edat mitjana el cristianisme els negava la sepultura en el cementiri, era la forma de respondre a un acte prohibit, a un insult a Déu.Al nostre entendre el que els succeix als camperols de l'Índia o als natius nord-americans, és la imatge humana del capitalisme davant d'un espill. Aquesta estampa és la destrucció mutua entre el capitalisme i l’individu. És la connexió del sistema de producció i consum -i els valors culturals que impossa-, amb la tendència al suïcidi i l’autodestrucció dels individus.Així com moltes temptatives de suïcidi són crits tràgics de socor -el mític "ser o no ser" de Shakespeare-, el capitalisme no s'autofagocita pel dolor incomprés, sinó pel guany, pel benefici sense mesura, per la cobdícia humana. En aquest cas són els sectors conscienciats de la humanitat els que criden auxili davant aquesta caiguda lliure condemnada a la destrucció.

La defensa de l'estil de vida occidental ens converteix en els màxims garants d'un ordre econòmic assassí. Qualsevol alternativa contra el sistema que pretenga reduir el nivell de consum és denigrada, es titlla d'atac al benestar social. La societat, amb l'enteniment com balb per la publicitat, és el major obstacle als canvis radicals. La societat, esperonada a consumir després d'anys de persuassió publicitària, sols arrufa el seny quan no pot comprar el que destija.No vivim temps de suïcidis romàntics, sinó tot el contrari, de recerca d'alternatives, tan vitals com radicals, que vencen aquest sistema malaltís. Realment estem preparats per a deixar de pensar com a ciutadans dels països rics o preferim la senilitat del capitalisme?. Qui està dispossat ha deixar de viatjar en avió quan marxa de vacances a l'estranger? qui està dipossat a deixar de desplaçar-se en cotxe?. El 80% dels humans viu sense automóbil, un 95% mai ha agafat un avió (Objectiu Decreixement, pàgina 20).

Fins on estem disposats i disposades a renunciar?.