Reivindicar l'abstenció

- Partim que els partits polítics són una via invàlida, la recerca del poder per transformar este sistema ha quedat obsoleta per moltes experiències fallides.

Un procés electoral amb una abstenció passiva o activa massiva no té perquè traduir-se en un fet social que beneficie l’adveniment d’una societat més justa. Deslegitimar el sistema es pot produir també per motivacions allunyades d'una visió del món anarquista. No estem sols en la lluita per desmuntar la validesa de la farsa democràtica.

- En certs contexts podem aprofitar les contradiccions de governs més repartits (tripartits per exemple, candidatures municipals,…) en el nostre benefici, però, lluitar per aconseguir eixa pluralitat seria una contribució per bastir la falsa il•lusió de la validesa del sistema, per difondre la falsa possibilitat de canvi real des de les institucions. La bona imatge dins els moviments socials d’aquestes opcions suposa un perfeccionament estètic del domini perquè el maquilla, el fa més tolerable als nostres ulls quan en el fons no canvia res.

- Tot i que poguérem treure més beneficis amb una adminstració més plural, estaríem posant pals a les rodes si del que es tracta és d'empoderar-nos contra el delegacionisme. Do it yourself!. Tot i què el poder estigue més repartit i menys concentrat la presa de decisions continua agredint la nostra llibertat, la violència estructural per impedir la nostra capacitat de decidir sobre els assumptes que ens afecten seguiria vigent. Al capdavall, continuem governades.

- Dins la batalla quotidiana per trencar l'individualisme les cites electorals haurien de ser un escenari per fer de la pràctica abstencionista una provatura per superar la seua vessant passiva: No votem perquè ens organitzem practicant democràcia directa.

- L’abstenció activa és una posició davant un fet social, un procés que intenten vendre com a útil. L'abstencionisme actual no és revindicable políticament per l'anarquisme, ni per cap altre moviment social/polític. Darrere de l'abstencionsime hi ha sobretot individualisme (eixe gran valor del capitalisme) i evidentment no un moviment social articulat. Per tant fer una lectura política de l'abstenció atribuint-se l’èxit de la mateixa és si més no delicat. Aleshores com combreguem l'individualisme imperant des de la demanda d'autorganització i lluita des d'allò comunitari? Conclusió: l'abstencionisme actiu és el rara avis, un percentatge ridícul dins l'abstencionisme total. Una altra cosa és que un tan per cert elevat d'abstencionistes responguera a l'estratègia d'un moviment social, o del moviment anarquista.

 - L'abstenció és un acte de desobediència civil?. L'abstenció a l’estat espanyol és un dret que tenim les persones. És cert que no seguim les directrius de l'aparell mediàtic i als partits politics i la seua propaganda, però no votar entra dins el joc del sistema electoral ja que no existeix l'obligació per fer-ho. Cap llei ens obliga, l'Estat no ens ordena que votem, ni ens reprimeix per no votar, per tant no és desobediència en el sentit clàssic: els insubmisos i l'exèrcit, el 15M i la junta electoral, els negres i el segregacionisme, etc. No fem cas a la ideologia demòcrata imperant que ens persuadeix a votar, però d'ahí a la desobediència civil hi ha tot un troç.

- Encara que podriem entrar en un debat més profund del que representa l’obligació o no en una societat que condiciona els pensament i les actituts de la gent mitjançant formes de control social més subtils. El concepte de desobediència civil està enquadrat dins les definicions i realitats comuns. Podem anar més enllà de la realitat quotidiana i vore les coses des del prisma del propi pensament. Igualment que com moltes vegades definim l'estat assalariat i el consum com pur esclavisme, encara que no siga aquesta la definició acceptada del terme. Igualment al definir l'abstenció activa com desobediència ho fem perquè entenem que no som persones lliures, i que és el propi dret al sufragi un acte coercitiu en si mateix ja que és un principi fonamental del sistema parlamentari. I les formes de control estatals son capaces d'aplicar la coacció més contundent i l'aniquilació de tota forma política que intente subvertir el status quo i plantege formes alternatives a ell.

- Davant la desafecció a la classe política i el desprestigi regnant, el sentiment compartit que no ens representen, és inoperant intentar canalitzar-lo cap al redir del parlamentarisme i no aprofitar-lo cap a noves formes de lluita. Hem de tindre una posició més combativa davant l'abstencionisme passiu. Les opcions individuals no ens beneficien encara que responguen a un descontent amb el sistema. Aquestes opcions segurament són més susceptibles de simpatitzar amb el discurs de l'abstencionisme actiu, però per això cal que trenquen l'aïllacionisme social. Cal cercar des de la pràctica la resposta a la pregunta: com s'articula eixe pensar que  el sistema és una merda? com s'organitza eixe descontent que no passa a allò col•lectiu?

- De vegades en discursos simplistes fins i tot es revindica l'abstencionisme passiu. Cal trencar condescendències amb aquest abstencionisme. Seguim sense enfatitzar suficient en la necessitat d'autoorganitzar-se, i si ho hem fet no aconseguim anar més enllà d'on estem des de fa molts anys. Una alta abstenció (passiva o activa) pot deslegitimar el sistema parlamentari, però sols l'abstenció passiva no té una significació política de protesta, sols una significació de desinterès. El repte està en aconseguir que del desinterés col•lectiu es passe a la protesta organitzada. Abstenció activa perquè és el camí cap a la construcció de contrapoder.

- Cal reconéixer la capacitat del poder per cooptar les formes de dissidència, per introduir dins la seua norma allò que en principi estava fet per qüestionar-lo. És una de les estratègies per buidar-nos de contingut rupturista, per descafeinar-nos, per inserir-nos dins la normalitat. Demanar permís per fer una vaga o manifestar-se sense trencar la normalitat ciutadana serien exemples arquetípics. I continuem fent-ho, clar que sí, però tots preferim una vaga salvatge i fets com els del 15 de maig concentrant-nos desafiant la Junta electoral central. Els nostres drets socials estan regulats i normativitzats per l'Estat, tot i que han estat una conquesta del moviment obrer. Els ha reincorporat a la seua agenda per contindre als treballadors/es.

- En este sentit cal reconéixer que el sistema contempla la possibilitat d'una elevada abstenció. De fet, en països que n'hi ha molta es regula eixe descontent fent una segona volta d'eleccions o ni això. Recordem l'elevadísima abstenció a les eleccions europees i la Unió Europea segueix el seu curs. Coses així són les que li resten potencial a l'abstenció passiva, el sistema les contempla, les integra, no el posen en perill, tot i que el deslegitimen no canvien res.

- Però, això no és desmotivant, ni açò pretén qüestionar l'abstenció activa, just el contrari, és l'abstenció reivindicable perquè qui la practica continua treballant per estendre teixit social de base i horitzontal. Sols que el poder té estratègies, recursos, persones que pensen i actuen perquè les provatures per desafiar-lo siguen anulades i una forma és sumant-les a la seua quotidianeitat. El camí de la ruptura amb l'Estat és complex, ple d'osbtacles i traves, però això no vol dir que siga invencible, sols que els seus mecanisme de control es perfeccionen i cal treballar l'enginy per véncer-lo. Per això ha de cedir de tan en tan a les lluites dels moviments socials, o senzillament permet una abstenció elevada per més que el deslegitime.