Cal embrutar-se les mans

L'existència d'una fractura social entre el poble i la classe dirigent pronostica escenaris imprevisibles. Les alenades de desafecció amb els polítics, els mercats, i fins i tot els mitjans de comunicació amaren el pols social i res apunta a que la població s'eixugue la desconfiança. Més bé al contrari, tots els indicadors apunten que la distància entre governats i governants s'engrandeix amb accelerada cadència. Aquesta fractura evidència la decadència del que cada dia està més prop de ser el vell món.

Les darreres estadístiques publicades pel CIS mostren aquest creixement. Al 2010 la insatisfacció en el funcionament de la democràcia assoleix el 50,3% de la població, la desconfiança en el Parlament el 63,9%, i fins a un 81,3% de la població adulta reconeix tindre poca o ninguna confiança en els partits polítics (Barómetre Social d'Espanya).

Dins d'aquest panorama l'ordre econòmic en la seua desintegració descordarà noves forces socials avui per avui impensades a causa, entre d'altres motius, de romandre políticament inertes. Efectivament, el problema més greu de tots és la desarticulació de la consciència de classe i la manca d'un subjecte antagònic organitzat. Així, les contrahegemonies polítiques als podrits mecanismes de representació del capitalisme són una incògnita. Mentrestant, des de dalt, es continua configurant amb escasses resistències l'arquitectura d'un nou model de domini que ens arrossega pel drama directes cap a la tragèdia. El tercer home més ric del món segons la classificació de la revista Forbes, Warren Buffet, va declarar al New York Times (Novembre del 2006): “(...) hi ha una guerra de classes (...) i l'anem guanyant”.

En aquest punt, l'opció de romandre passius esperant un nou aixecament espontani més radicalitzat que el 15M no és una opció vàlida per passiva. Podem confiar en la capacitat de resposta col·lectiva després de l'enorme sofriment viscut, però, l'espera no és una estratègia que tolere una anàlisi raonat, i potser quan arribe ja siga massa tard. Alhora, l'opció de continuar treballant des de les barraques de l'esquerra transformadora (i no integrada) ens sembla vàlida sempre què trenque la llista de biaixos cognitius que desgraciadament la configura en la presa de decisions i en les seues predisposicions conductuals. Uns biaixos que desgraciadament ens travessen en unes pràctiques inoperants que freguen el solipsisme*.

Efectivament estem en un moment frontissa de la història. This is the end, beautiful friend, tal com ens explica el catedràtic de la UJI Andés Piqueras. Ja hem comentat en altres posts que cal ser molt obtús per no adonar-se dels canvis fonamentals en el capitalisme global, i vam fer el paral·lelisme amb tots aquells revolucionaris del canvi del segle XIX al XX, quan van començar a parlar de fase imperialista al percebre els canvis que estaven experimentant les noves formes de domini mundial. El filòsof eslové Slavjoj Zizek diu “si nosaltres entenem per utopia les coses que són impossibles, aleshores la veritable utopia és que l'actual capitalisme global vaja a seguir per a sempre”. Ja va camí del clixé la seua anunciada defunció.

La baula que ens ancora a la llarga cadena d'esdeveniments de la lluita de classes, Immanuel Wallerstein l'anomena etapa de bifurcació històrica o crisis sistèmica terminal del capitalisme. Són moltes les aportacions teòriques que ens permeten localitzar les nostres coordenades just en un moment turbulent i inestable on les accions individuals, com els impactes col·lectius, poden tindre grans efectes sobre tot el sistema en el seu conjunt i sobre els seus possibles destins futurs. Per això, tal com ens explicava José Luís Carretero del col·lectiu ICEA, a les jornades “No és crisi és capitalisme”, és l'hora d'intervindre des del reconeixement que la pròpia inestabilitat del capitalisme facilita la construcció i socialització d'alternatives viables i contraposades al sistema. Ens vessa el convenciment que és una de les línies d'intervenció en la que cal embrutar-se les mans.

Al mateix temps som de l'opinió que cal treballar per un escenari tumultuós. Urgeix provocar, participar, d'aquella estratègia que faça insostenible continuar excloent dels processos de canvi institucional els interessos de les classes populars. Dins de la disputada relació antagònica entre els interessos de classe, els aparells de l'Estat posaran tot el seu empeny repressiu per aconseguir aquesta exclusió. Però, la debilitat del govern, produïda per una crisi sistèmica arrossegada en un ambient social que en qualsevol moment pot franquejar de la depressió a la ira, ha obert de bat a bat la capacitat d'aconseguir canvis transcendentals. Ho tenim clar, per la sedició també cal embrutar-se les mans.

*solipsisme: consisteix a pensar que només existeix el jo i que tota la resta, incloent-hi el món exterior o les dades dels sentits, són emanacions mentals d'aquest jo.