Fem un esforç i remuntem-nos a l'abril i el maig de 1890. El viatge hi val la pena si t'interessa el Castelló que mai et contarà la història oficial: el del conflicte social i la dissidència dels de baix.
Imaginem la vida quotidiana d'una ciutat d'uns 25.000 habitants on els polítics pretenen desarrelar allò que olora a rural i empeltar-la de caràcter urbà. Així es reprimien certes costums populars considerades indignes per a una capital de província com ara la matança pública de porcs, les escopetades en determinades celebracions, el joc del trinquet pel carrer, la presència pública de prostitutes, l'esporàdic nudisme al Grau, etc.
En aquell Castelló hi havien moltes persones amb problemes per entendre i expressar-se en castellà, de fet, per a la burgesia local la “lengua bárbara” era una qüestió a eliminar si es volia ser modern. Alhora, la província se situava entre les últimes de tot l'estat respecte a l'analfabetisme.
Es vivia sense clavegueram, amb la sèquia major com a confí de la vila per l'est. Els carrers romanen majoritàriament per empedrar excepte pel centre, barri privilegiat. La misèria predomina en els habitatges dels ravals de la perifèria, com ara el paupèrrim barri de Sant Félix. Una minoria de castellonencs coneixia des de feia anys el pensament d'autors com Marx i Proudhon però tenia escassa, o quasi ninguna, incidència en la vida política de la ciutat. Les jornades de treball habitual eren d'entre 12 i 15 hores. És a dir, la normalitat: treballar com a burros. Els soguers i els espardenyers ja havien tingut experiències organitzatives però havien estat febles i fracassades. Els flequers, en canvi, continuaven mostrant interès en l'associacionisme obrer.
Els avantpassats del nostre Carlos Fabra desplegaven els seus braços com un polp guanyant-se la mala reputació entre les classes populars a causa del seu caciquisme dins l'administració pública confonent interessos públics amb interessos privats. Sí, a finals del segle XIX ja esplanaven el camí per perpetrar la seua nissaga en les eternitzades corrupteles polítiques casolanes.
L'1 de maig s'aproximava, la jornada de lluita havia estat establerta a nivell internacional just l'any anterior pel Congrés Obrer Socialista celebrat a París. Els màrtirs de Chicago havien estat condemnats a la forca al 1886. La premsa local estava atenta als esdeveniments, igualment que la burgesia, diligent en front d'aquest emergent actor social coordinat internacionalment.
Així, situem-nos en el calendari just els dies previs, el 27 d'abril de 1890, quan els flequers es posen en vaga reivindicant una jornada de 8 hores i la prohibició de treballar per als menors de 14 anys, entre d'altres demandes. Temps de novetats i transgressió per als carrers de la vila, tan rural i alhora abocada al canvi per una burgesia que ansiejava la modernitat. Els flequers s'anticipen i es posen en vaga amb la protesta anunciada del primer 1 de maig a nivell mundial.
La por dels acabalats a les aspiracions col·lectivistes del moviment obrer castellonenc dipositava en les corrents republicanes la seua confiança per frenar-les i integrar als seus inspiradors. Així, per neutralitzar el moviment obrer se'l volia incorporar dins el republicanisme local. De fet, ho havien aconseguit, però, el maig comença calent arreu del món, i com hem mencionat, a Castelló amb una vaga de flequers en marxa, el republicanisme més moderat no va ser capaç de desdibuixar la protesta.
La premsa parla de reunions improvisades pel carrer, es palpa la solidaritat amb els flequers i també amb els espardenyers, els quals pel que sembla també estaven mobilitzats. Imaginem una vila desconeguda, sorpresa pels esdeveniments, amb converses sobre la forca amb els de Chicago, de la justícia en la reducció de la jornada laboral, dels intents dels liberals per apaivagar la protesta, de la necessitat que els més joves no es posen a treballar tan menuts. Al capdavall, del sentit comú de les seues propostes i de la manca d'enteniment que rebien en els centres de decisió. Tot i la distància temporal sentim la seua proximitat, més encara, en aquests durs moments on la pobresa retorna a les nostres llars a cop de retallades, reformes, taxes, pujada d'impostos, atur, etc.
 |
| Fotografia de Willy Ronis |
Els avantpassats del nostre Carlos Fabra desplegaven els seus braços com un polp guanyant-se la mala reputació entre les classes populars a causa del seu caciquisme dins l'administració pública confonent interessos públics amb interessos privats. Sí, a finals del segle XIX ja esplanaven el camí per perpetrar la seua nissaga en les eternitzades corrupteles polítiques casolanes.
L'1 de maig s'aproximava, la jornada de lluita havia estat establerta a nivell internacional just l'any anterior pel Congrés Obrer Socialista celebrat a París. Els màrtirs de Chicago havien estat condemnats a la forca al 1886. La premsa local estava atenta als esdeveniments, igualment que la burgesia, diligent en front d'aquest emergent actor social coordinat internacionalment.
Així, situem-nos en el calendari just els dies previs, el 27 d'abril de 1890, quan els flequers es posen en vaga reivindicant una jornada de 8 hores i la prohibició de treballar per als menors de 14 anys, entre d'altres demandes. Temps de novetats i transgressió per als carrers de la vila, tan rural i alhora abocada al canvi per una burgesia que ansiejava la modernitat. Els flequers s'anticipen i es posen en vaga amb la protesta anunciada del primer 1 de maig a nivell mundial.
La por dels acabalats a les aspiracions col·lectivistes del moviment obrer castellonenc dipositava en les corrents republicanes la seua confiança per frenar-les i integrar als seus inspiradors. Així, per neutralitzar el moviment obrer se'l volia incorporar dins el republicanisme local. De fet, ho havien aconseguit, però, el maig comença calent arreu del món, i com hem mencionat, a Castelló amb una vaga de flequers en marxa, el republicanisme més moderat no va ser capaç de desdibuixar la protesta.
La premsa parla de reunions improvisades pel carrer, es palpa la solidaritat amb els flequers i també amb els espardenyers, els quals pel que sembla també estaven mobilitzats. Imaginem una vila desconeguda, sorpresa pels esdeveniments, amb converses sobre la forca amb els de Chicago, de la justícia en la reducció de la jornada laboral, dels intents dels liberals per apaivagar la protesta, de la necessitat que els més joves no es posen a treballar tan menuts. Al capdavall, del sentit comú de les seues propostes i de la manca d'enteniment que rebien en els centres de decisió. Tot i la distància temporal sentim la seua proximitat, més encara, en aquests durs moments on la pobresa retorna a les nostres llars a cop de retallades, reformes, taxes, pujada d'impostos, atur, etc.
Aquells dies els inspectors de l'ordre públic dissolien improvisades manifestacions pel carrer. Un míting socialista a la plaça de Bous va replegar una gentada. Banderes roges recorren els carrers. La gent mira expectant i molts s'integren a les mobilitzacions. L'opinió pública era favorable al moviment obrer i la reducció de jornada. Mentrestant transcorre el conflicte dels flequers, i amb el bullici d'una ciutat agitada, anuncien el seu intent per auto-organitzar el seu propi forn sense patrons. Sí, autogestió i fabriques sense patró a finals dels segle XIX. Els esdeveniments se succeeixen un darrere l'altre. D'aquests ens podem informar mitjançant el diari El Clamor.
I quin era l'argument dels liberals, per aleshores sota control dels Fabra, per criminalitzar la rebel·lia a l'explotació patronal? Doncs s'exalça els valors d'una identitat local, “el castellonerisme”, la qual ha d'estar per sobre d'alteracions i transgressions. Ser de Castelló és per davant de tot integració en la pau social de la classe dominant. Sí, ens sona, o estàs amb els interessos del poder o no pertanys a Castelló. El repertori de l'argumentari repressiu del comandament local sembla congelat en el temps.
Realment la premsa transmet un Castelló efervescent, en conflicte, tanmateix, en concordança a la resta del món. Però no hem de caure en cap il·lusió d'un passat rebel gloriós. Castelló mai va destacar per la seua conflictivitat, de fet, hi ha consens entre els historiadors en assenyalar més bé el contrari. Castelló ciutat tranquil·la, és a dir, controlada divisió de classes. Però, això no vol dir que no tinguem els nostres propis episodis de protesta i agitació en els que sentir encara l'eco de les veus dels desitjos de les classes oprimides. És un esforç per als neòfits de la investigació històrica, però la recompensa hi val la pena: localitzar les baules perdudes per ancorar-nos a la llarga cadena de la lluita de classes en versió de la Plana. Si més no, ja ens reconeixem hereus.
I quin era l'argument dels liberals, per aleshores sota control dels Fabra, per criminalitzar la rebel·lia a l'explotació patronal? Doncs s'exalça els valors d'una identitat local, “el castellonerisme”, la qual ha d'estar per sobre d'alteracions i transgressions. Ser de Castelló és per davant de tot integració en la pau social de la classe dominant. Sí, ens sona, o estàs amb els interessos del poder o no pertanys a Castelló. El repertori de l'argumentari repressiu del comandament local sembla congelat en el temps.
Realment la premsa transmet un Castelló efervescent, en conflicte, tanmateix, en concordança a la resta del món. Però no hem de caure en cap il·lusió d'un passat rebel gloriós. Castelló mai va destacar per la seua conflictivitat, de fet, hi ha consens entre els historiadors en assenyalar més bé el contrari. Castelló ciutat tranquil·la, és a dir, controlada divisió de classes. Però, això no vol dir que no tinguem els nostres propis episodis de protesta i agitació en els que sentir encara l'eco de les veus dels desitjos de les classes oprimides. És un esforç per als neòfits de la investigació històrica, però la recompensa hi val la pena: localitzar les baules perdudes per ancorar-nos a la llarga cadena de la lluita de classes en versió de la Plana. Si més no, ja ens reconeixem hereus.
Potser a Castelló faça falta un poc d'aquella gimnàstica revolucionària que a altres indrets posaren (i posen) en pràctica. Perquè, per moltes voltes que li peguem, tots ens hem trobat amb el personalisme i l'interès d'algunes organitzacions i grups a l'hora de moure'ns (o de totes les organitzacions i grups de Castelló). Però bé, com aquesta és una lluita que beneficia a tots, doncs tots eixim perjudicats d'aquestes actituds. I l'any que ve més.
ResponEliminaMolt interesant... a vore si fem que més gent arribe a aquest blog!!
ResponEliminaTant els cossieros com els republicans de finals de segle XIX formen part del mateix grup "ideològic": el liberalisme econòmic. Malgrat això, no ens ha d'estranyar que les "classes populars" anaren del bracet dels republicans en aquesta època. Aquesta unitat, es trenca a mesura que la "classe obrera" es va manifestant com a tal ja a principis del segle XX, sobretot, a partir de l'empenta revolucionària de finals de la dècada de 1910: els gassetistes seran apartats de les celebracions del Primer de Maig i s'obrirà una gran bretxa entre la classe obrera castellonenca i altres antics republicans federals com Enrique Gimeno, qui ja no dubta en contractar esquirols per fer front a les demandes dels treballadors organitzats, a Castelló, organitzats al voltant del Centre de Societats Obreres, el Centre Obrer.
ResponEliminaTampoc ens enganyem, a molts pobles, sobretot als més menudets, el "centre republicà" local acollia a tots "els de baix". Per tant, hauríem d'aproximar-nos a aquests fets històrics d'una manera dialèctica, aclarint la seua pràctica puntual i en el decurs dels anys, etc., etc.