La irrupció de Podemos ha sacsejat el panorama polític, i també cal dir-ho, el dels moviments socials. El previsible abans de les eleccions europees ha deixat de ser-ho. Amb les eleccions municipals i autonòmiques valencianes previstes per al 2015, els resultats obtinguts encara han generat major expectació després de 23 anys d’hegemonia de la dreta del Partit Popular (PP) a la ciutat de Castelló i de vora 20 anys de jou conservador al conjunt del País Valencià. Aquest trontoll s’amplia entre el statu quo del règim a mesura que s’aproximen les properes cites electorals.
Evidentment hi ha molts factors que no permeten traslladar aquests resultats a les eleccions municipals, però el canvi de tendència és innegable i es constata que el bipartidisme recula de forma notable. Si férem una simulació de com quedaria el consistori de Castelló després de les municipals del 2015 aplicant la llei d'Hondt als resultats de les europees obtindríem el següent resultat:
PP - 10 regidors
PSPV – 6 regidors
EUPV – 3 regidors
UPYD – 3 regidors
Podem – 3 regidors
Compromís – 2 regidors
| Vots europees 2014 | Vots europees 2009 |
| Abstenció - 62.806 Vots comptats - 57.385 PP - 15.941 PSOE - 11.014 EUPV - 5.411 UPyD - 5.290 Podem - 5.004 Primavera europea - 3.544 | Abstenció - 60.477 Vots comptats - 58.729 PP - 28.620 PSOE - 22.838 UPyD - 1.772 EUPV - 1.319 BLOC - 813 |
| Municipals 2011 |
| Abstenció - 45.484 Vots comptats - 75.673 PP - 34.680 PSOE - 19.816 BLOC - 6.572 EUPV - 4.257 UPyD - 2.764 |
Tornant al context castellonenc, des d’aquest bloc, hem enviat un grapat d'entrevistes a diversos membres -sempre a títol personal- dels moviments socials i de diferents organitzacions polítiques per sondejar la possibilitat d’una proposta municipalista, i de pas, aprofundir en aquest gir cap a les institucions per part de persones i col·lectius vinculats tradicionalment a espais no institucionals. Volem saber quina és la traducció local dels moviments polítics generats després de les europees, i valorar si estem en un nou escenari o en el joc vell de la representació però amb paraules noves.
Sabem que són moltes les persones i els col·lectius que han desenvolupat reflexions semblants, també entre les bases de partits com EUPV, Compromís i Podem. La possibilitat d'iniciar un procés amb la voluntat de guanyar les municipals ha generat molts debats, com és natural la idea de sorpasso als partits del règim aixeca passions. Aprofundim-ne.
En primer lloc, cal reconéixer la deriva de sectors que han mantingut una distància crítica, o directament un rebuig directe cap a la política institucional. La simpatia vers el treball de les CUP al Parlament català, la xarxa ciutadana Partit X, l’èxit de Podemos, o la proposta local de l’ara inactiva Assemblea Municipalista per la Unitat Popular, són evidències del canvi en la relació de molts activistes dels moviments socials cap a opcions polítiques.
En aquest sentit repleguem, com bé recorda Ignasi, membre de Compromís, el lema d’una pancarta penjada a la façana del Casal Popular durant el període de campanya de les eleccions generals del 2011: els nostres somnis no caben en les vostres urnes. Amb aquesta anècdota Ignasi exemplifica la dinàmica general que han mantingut els moviments socials cap a les opcions electorals, i apunta el que sembla ser un canvi de paradigma. La representació de la societat per part dels partits i de l’Estat sempre ha estat fortament qüestionada en uns espais molt influenciats pel llegat llibertari. Aquest qüestionament pretén esquerdar el consens nascut de la Transició que els partits polítics posseeixen el monopoli de la política.
Aprofundint en la possibilitat d’una rèplica local de “Guanyem Barcelona”, Anna, membre del Casal Popular, es mostra escèptica davant una proposta d’aquestes característiques, tot i que té clar la necessitat d’ocupar les institucions. Adverteix que la situació local res té a veure amb la de Barcelona. Es pregunta de forma incisiva: A quins moviments socials ens referim quan parlem d’un espai de confluència a Castelló? Per la seua banda, Vicent, candidat de Compromís a les autonòmiques, també emfatitza les grans diferències de realitats per traslladar models.
Segons les declaracions d’Anna no és comparable, en primer lloc, per la manca local d’un teixit popular organitzat i actiu que vaja més enllà de la protesta i la contracultura. Aquest punt és recurrent en diferents declaracions. Si es tracta de comparar les dinàmiques entre Barcelona i Castelló, l’escàs teixit social local és un dels elements diferenciadors.
De forma semblant opina Sandra, partícip a diferents iniciatives al si dels moviments socials de la ciutat. Tot i assumir que el teixit social crític és fort per fer possible una candidatura, no el considera encara suficient pel que fa al treball de barri per poder plantejar-se l'opció de "guanyar" l'ajuntament. Per a Sandra és urgent propiciar un canvi a escala institucional i així viure un canvi en les interpretacions individuals i col·lectives respecte a la ciutat que volem. En la seua anàlisi reflexiona al voltant de la gent no polititzada i com aconseguir que troben el seu espai per impulsar un canvi profund. Pensa que és positiu si una candidatura municipal aconsegueix aquesta implicació, però adverteix dels perills que suposaria no anar més enllà d’un discurs per a la majoria social perdent formes d’actuar coherents. A partir de les seues declaracions pensem en la simplificació dels problemes socials a la que obliga participar dels mitjans de comunicació (sempre a la recerca del titular i del que és morbós), o bé confiar en les eleccions per resoldre la manca d’apoderament i d’autoorganització als barris més castigats per la crisi.
Citem de nou Ignasi en abordar les diferències de context respecte a Barcelona quan es pregunta quin és el vincle entre els moviments socials i la societat civil. Cal reconèixer que la societat civil (colles, associacions de veïns, col·lectius diversos, etc.) està condicionada per més de vint anys de majoria del PP, a més té sovint un caràcter merament folklòric i peca de manca de reivindicació; elements suficients per entendre l’especificitat del nostre context.
Però, Fernando del cercle Podem Castelló, introdueix un element central dins l’anàlisi que no es pot menystenir: l’onada mobilitzadora que hem viscut -també a Castelló- en els darrers anys. Assenyala la necessària traducció política d’aquest malestar. Fernando apunta a la necessària dimensió social de qualsevol revolució política i citant Theda Skocpol, creu que un assalt electoral bastit sobre un contrapoder és la garantia per no ésser absorbit pel mateix poder. En el seu cas considera necessari una candidatura a l’estil de la proposada a Barcelona, tot i que ho veu improbable. De les declaracions de Fernando extraiem la preocupació perquè els esforços d’una ciutadania mobilitzada es traduïsquen en resultats.
En clau autocrítica, respecte a aquesta onada mobilitzadora dels últims anys, Anna es pregunta si no es fa massa d’esquena al carrer, als barris, on s’hauria de fer el treball de base real. Assenyala que la primera debilitat d’un projecte municipalista a l’estil “Guanyem Castelló” seria la manca d’aquest teixit per sostindre’l. No és suficient protestar, a més cal construir alternatives.
Igualment, la membre del Casal Popular opina que els moviments socials no poden girar l’esquena a les institucions, no considera “igual un ajuntament del PP que un de Podem, EU o Compromís.” Pensa que estem en un moment històric i en una oportunitat única, on es juguen massa coses per no saber aprofitar-les. Tot i que emfatitza el treball de base i de carrer com el prioritari considera un pas imprescindible la lluita a les institucions. De forma semblant opina Ximo, actiu al 15M durant un llarg període, quan declara “crear teixit social continuarà sent imprescindible encara que es triomfe electoralment”.
Entre les declaracions més fermes amb aquesta possibilitat trobem les de Carmen, regidora d’Esquerra Unida a l’Ajuntament. Ho troba possible, basant-se en els resultats de les darreres eleccions, i necessari, com a requisit de qualsevol opció d’esquerres per aconseguir un tomb de rumb a les polítiques actuals. Carmen considera una obligació arribar a acords entre organitzacions polítiques i moviments socials dins d’un espai que proposa anomenar Front Ampli.
Per a Adrià, de l’associació juvenil La Cosa Nostra, cal tindre com a referència altres experiències més properes com les de Les Coves de Vinromà i La Torre d’en Doménech, on candidatures municipals han aglutinat sectors amplis i han aconseguit governar als ajuntaments. Pensa que una candidatura d’aquestes característiques té futur i possibilitats si parteix de l'àmbit local i deixa de banda les afinitats polítiques per centrar-se en les necessitats i drets dels veïns. Reconeix la dificultat d’un procés semblant però ho considera possible. Per aportar més elements en clau local, des d’aquest bloc suggerim aprofundir en l’experiència política d’Esquerra Independent de Castelló, una aposta electoral que va entrar al primer Ajuntament democràtic de Castelló amb dos regidories.
D’opinió semblant és Jordi Caballero, soci del Casal Popular, però hi suma una variable a l’anàlisi. Ferm defensor d’iniciatives municipalistes, realitza les seues declaracions a partir de les particularitats dels Països Catalans, on segons assenyala, no trobaríem gaires diferències entre un manifest com el de “Guanyem Barcelona” amb un que diagnosticara la situació a Castelló: corrupció, desigualtats creixents, etc. La variable que hi suma és la possibilitat oberta per a candidatures d’aquesta tipologia gràcies al desengany majoritari respecte al capitalisme. La crisi ha obert una oportunitat a les pràctiques i els discursos crítics amb el capitalisme, i experiències com la CUP o la iniciativa legislativa de la PAH per la dació en pagament, mostren el potencial de la lluita institucional i la nul·la credibilitat dels grans partits. Subratllem aquest sentir viure la crisi com una porta oberta, com un context d’oportunitat, per a qui aposta per l’assalt a les institucions.
Segons les declaracions de Joan, membre de la CGT, un nou espai polític és útil si parteix de l’assemblearisme, serveix per estendre el teixit ciutadà, i s‘asseu sobre uns consensos ben definits. De nou, el teixit social es manifesta com a corol·lari però des d’una nova vessant: mentre les intervencions anteriors el consideraven una condició prèvia per valorar la posada en marxa d’aquesta iniciativa, Joan planteja la mateixa candidatura com a generadora d’aquest teixit social. Reconeix que experiències com les CUP, Podem o altres candidatures municipals, parteixen de plantejaments semblants als seus. De les seues paraules deduïm que entén aquest espai com un element mobilitzador per construir un nou model social fins abolir el sistema actual. Així, una candidatura hauria de ser un dispositiu per a la ruptura amb l'establert.
Finalment, Juan Luís, membre del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica, considera que la necessitat d’un espai d’aquests trets rau en la capacitat de mobilitzar l’ampli sector social desmobilitzat. Es planteja si una candidatura d’aquest estil, amb un augment de la participació i el treball de base, pot generar confiança i proximitat i, per tant, aquesta implicació. Al capdavall, es tracta d’aconseguir que aquelles enquestes del 2011 on es reflectia quasi un 80% de simpatia cap al 15M, passen a ser la majoria social que s’identifique i participe en aquesta hipotètica proposta. Però Juan Luís indica, igual que molts dels entrevistats, les limitacions del nostre context respecte a la mobilització i sensibilització de la societat castellonenca, fet que ha d’alertar-nos sobre intents d’extrapolar experiències d’altres pobles o ciutats.
Seguint amb Juan Luís, i des del reconeixement de la seua manca d’experiència sobre aquest tipus d’iniciatives, opina que tot hauria de partir des de la base, mitjançant la participació en assemblea, amb uns consensos com a punt de partida i ben allunyats d’un funcionament basat en reunions de representants de partits, moviments o plataformes. Res de política de despatxos. El missatge de canvi de les estructures actuals hauria de basar-se en mesures aplicables des de l’àmbit municipal. A partir d’aquest treball obert i plenament horitzontal -amb la voluntat de fomentar la participació- es podria convidar a col·lectius diversos a prendre-hi part.
Ximo veu possible una proposta local de candidatura municipalista que puga véncer al bipartidisme si segueix els patrons del que anomena “nova política”. Proposa com elaborar un punt de partida per construir aquest espai de confluència. Caldria, en primer lloc, un programa de consens, elaborat de forma col·lectiva amb una metodologia participativa i amb la implicació real dels diferents moviments socials i organitzacions polítiques. Reconeix les dificultats de la seua proposta, i la necessitat en tot cas que aquesta candidatura estiguera per damunt de diferents sigles, fet que suposa trencar amb el funcionament clàssic de les estructures dels partits. Té clar que aquest tipus de projecte sols funcionaria si se supera el funcionament tradicional dels partits, cosa que suposa canviar una dinàmica que ve de lluny.
En el cas de Carmen proposa que aquest espai ha de partir de les confluències ja generades als carrers. Aquests darrers anys de lluita contra els desnonaments, la marxa de la dignitat, el suport a les escoles públiques en lluita, etcètera, ja han produït sinergies pel que és més fàcil arribar a unions. Segons la seua opinió ara és el moment de parlar de com dur endavant i com encetar aquest procés de Front Ampli. Per la seua banda pensa en un espai amb un programa de mínims i on tothom puga mantindre la seua independència orgànica. En aquest punt ens preguntem si aquesta independència de les organitzacions polítiques d’un Front Ampli lliga amb la idea d’una candidatura com a espai sense sopa de sigles i d’aquesta idea de “nova política” que recorre els debats dels moviments socials.
Per a Joan, caldria aprofundir en el concepte Unitat Popular i partir de la voluntat de trencament en el model actual, el que segons les seues declaracions, suposa allunyar-se del funcionament dels partits actuals. Parteix de la idea que calen noves ferramentes, nous mecanismes de lluita, davant de la política buida que ens rodeja. En el cas del membre de la CGT, una proposta municipalista de ruptura hauria d’estar nodrida de gent provinent de moviments socials i col·lectius diversos, i en cap cas, de gent que haja participat de les formes actuals de fer política.
Vicent troba que construir una candidatura d’aquest tipus demanda espais de trobada, de relació i de treball, després d’anys de distanciament i, amb massa freqüència, de retrets. A partir d’aquesta metodologia i a llarg termini hi veu possible una candidatura, però a curt termini ho considera un projecte que corre el perill de no respondre a les expectatives generades. Per la seua part, emfatitza la cura pel mètode i la forma de funcionar, amb un treball pacient no liderat pels aparells de cap partit, però amb un equip de persones ben engrescat, ho considera possible. El seu company Ignasi no ho dóna per impossible, però si extremadament difícil. En tot cas, el membre de Compromís estima indefugible un procés d’aproximació si es vol iniciar una proposta amb aquests trets.
Respecte als temps d’aquesta proposta Fernando també opina que amb unes eleccions girant la cantonada un nou espai és precipitat, però també proposa elements irrenunciables per a començar a construir-lo: major participació, primàries i un programa col·laboratiu. De totes maneres, parant esment als ritmes interns de funcionament i amb les eleccions al 2015, aposta per Podem com a espai polític capaç de generar aquesta confluència.
També Anna té uns quants interrogants per resoldre. Davant la manca de comunicació existent entre tanta aposta electoral, qualsevol nova proposta amb pretensions electorals -per més que es presente com a espai de confluència- no es viurà des de la desconfiança?. En aquesta línia Lluís, membre del 15M, pensa que es corre el risc de fragmentar encara més un mapa electoral sobrecarregat de formacions dins l’àmbit de l’esquerra. Tot i això, considera positiu explorar fórmules electorals que trenquen en la lògica vertical dels partits.
Observem una coincidència entre les declaracions dels membres dels moviments socials, i també de Fernando, en la crítica al funcionament tradicional dels partits com a rèmora per a experimentar nous plantejaments de treball polític. Per la seua banda, Vicent i Ignasi de Compromís, recorden que moltes de les qüestions presentades ara com a novetat, les porten treballant de lluny i amb mètodes plenament oberts a la ciutadania, pel que no entenen un apropament sense abandonar el menyspreu cap a les experiències vàlides del seu recorregut polític.
En resum, ens trobem un discurs amb molts punts de coincidència però amb matisos significatius sobre com es concep aquest espai. Alhora, paraules com apropament, diàleg, abandonar prejudicis, treballar la confiança, superar personalismes, no fer sopes de lletres, consensos de partida, horitzontalitat, etc., travessen les declaracions de la majoria de les persones entrevistades.
Segons la idea de candidatura municipal de Joan, els moviments socials haurien de ser part activa de la candidatura: en la diagnosi dels problemes socials, en la proposta de solucions, és a dir, mantenint una participació directa en la candidatura. La proposa com una eina supeditada a un poder popular basat en uns moviments socials -de marcat caràcter autogestionari-, pel que la relació seria un canvi de paradigma on el poder polític està sota control dels moviments socials. De fet, considera el funcionament dels moviments socials una garantia davant els perills que suposa entrar en la dinàmica institucional: protagonisme, cultura dels líders, etc. Així doncs, descriu la candidatura com a eina de representació dels moviments socials.
De forma semblant conclou la seua entrevista Jordi. També opina que hi ha riscs, però les oportunitats i potencialitats, tal com comenta, els superen amb escreix. Com llegim de la seua entrevista, per a Jordi és necessari que persones crescudes en les lluites dels moviments socials ocupen l’Ajuntament. Així, parafraseja el manifest de “Guanyem Barcelona” per traslladar-lo a les necessitats del nostre context: hem d’enfortir, més que mai, el teixit social i els espais d’autoorganització ciutadana. Però ha arribat l’hora, també, de reapropiar-nos de les institucions per posar-les al servei de les majories i del benestar comú. La candidatura, tal com la imagina Jordi, és la corretja de transmissió de les aspiracions dels moviments socials sense que aquests perguen ni la seua independència ni el seu esperit crític i autocrític. Per tant, considera positiu i recomanable aquest traspàs d’activisme des del treball polític als moviments socials cap a l’institucional.
Sumem en aquest punt les declaracions de Carmen, quan proposa la candidatura com a eina de representació dels moviments socials. Igualment, recorda el seu treball al consistori per donar veu als moviments socials, tot i les limitacions de les vies per participar d’aquesta institució, però la regidora té clar que haurien de ser els mateixos moviments els que tingueren veu pròpia. Carmen considera el carrer i les institucions com a dos camps de lluita igual d’importants. Tanmateix, per a ella ara és el moment de dotar-se d’un nou model per retornar la il·lusió d'aquells i aquelles que fins ara no s'han sentit representats.
Per a Ximo, cal treballar sempre des de la total autonomia dels moviments malgrat les afinitats existents. La capacitat crítica, per més que una candidatura d’aquestes característiques es nodrira de les propostes dels moviments, no mai s’ha de perdre. D’igual forma opina Adrià quan assenyala que els moviments socials han d'estar separats d'una candidatura municipal, treballar de forma paral·lela i saber diferenciar-se tot i que en alguns casos treballen de forma conjunta. En aquest sentit, podem entendre-ho com una relació de reconeixement i d’interlocució.
Anna, per la seua banda, pensa que l’horitzó més possible és un Ajuntament menys ranci (no governat pel PP), que no pose entrebancs absurds al treball dels moviments socials. El prioritari passe el que passe en les municipals és realitzar una profunda reflexió des dels moviments socials per començar a crear teixit social; en què no es posen pals a les rodes a la tasca dels moviments socials ja haurem avançat unes quantes passes. La responsabilitat, així doncs, és el treball al carrer, als barris i la construcció de teixit social. Però Anna aprofundeix sobretot en anar més enllà de la protesta i posar en marxa experiències que transformen les realitats de vida materials, en sentit alliberador, als barris. Cal abordar aquest tipus de necessitats per construir una alternativa plausible al capitalisme des de la reapropiació de la política per part de la gent.
Vicent imagina la relació d’uns moviments socials amb recorregut fora de la candidatura, però impregnant-la gràcies a l’esforç de persones que participen d’ambdós espais. Al capdavall, considera que aquest és l’opció que està practicant el seu projecte polític, Compromís. En aquest punt, Fernando cita els zapatistes i el famós lema de “manar obeint” i posa com a referent la relació que mantenen les CUP amb els moviments socials: replegar les demandes dels moviments socials i canalitzar-les. Tanmateix, Fernando explica que aquest és el procés que a Podem pretenen seguir.
En el cas de Sandra concep els moviments socials com a agents de caràcter popular, estretament lligats al carrer i als problemes reals. Pensa que si les institucions afavoreixen el seu treball pot augmentar la repercussió positiva d’aquests al carrer, però per definició, els entén fora de les institucions formals.
Sobre el paper dels moviments socials, per exemple, Lluís considera negatiu la seua inserció en la dinàmica electoral, ja que l’actuació d’un moviment és molt diferent. La negociació, la transacció, els pactes, el món de la política institucional al capdavall, els debilitaria. Per això, cal independència i una distribució de papers sense interferències, sense massa contactes més enllà que a escala individual es participe dels dos àmbits.
Un dels perills que cita Anna, i suggereix caldria investigar, és el manteniment i relleu del teixit popular. La membre del Casal fa referència a experiències com Marinaleda o Cuba, on les noves generacions no s’impliquen en els assumptes públics i els viuen com aliens. Sembla que una vegada conquerit l'Estat ja està tot fet i això es contradiu amb la teoria de l’Estat com a superestructura que determina les altres variables.
Els riscs i perills d’aquest nou escenari estan presents també en les declaracions de Fernando, i assenyala diferents experiències que en el seu recorregut i en la relació amb les institucions van desmobilitzar uns moviments molt vertebrats socialment: la lluita contra l’ingrés en l’OTAN i la pèrdua de combativitat del sindicalisme. Per al membre del cercle Podem, cal evitar per sobre de tot repetir aquelles experiències i que decaiga la lluita al carrer i la pressió social sobre les institucions. Des d’aquest bloc ens permetem suggerir el visionat del documental “La ciudad es nuestra” al voltant del moviment veïnal madrileny al 1975 per aprofundir en aquests perills, o més bé, en aquelles derrotes.
Per finalitzar aquesta reflexió col·lectiva, i en sintonia a les paraules de Fernando, citem les declaracions de Ivan Miró al setmanari Directa en referència a Guanyem Barcelona, les quals compartim plenament des d’aquest bloc:
Sabem que són moltes les persones i els col·lectius que han desenvolupat reflexions semblants, també entre les bases de partits com EUPV, Compromís i Podem. La possibilitat d'iniciar un procés amb la voluntat de guanyar les municipals ha generat molts debats, com és natural la idea de sorpasso als partits del règim aixeca passions. Aprofundim-ne.
És possible, és necessari?
En primer lloc, cal reconéixer la deriva de sectors que han mantingut una distància crítica, o directament un rebuig directe cap a la política institucional. La simpatia vers el treball de les CUP al Parlament català, la xarxa ciutadana Partit X, l’èxit de Podemos, o la proposta local de l’ara inactiva Assemblea Municipalista per la Unitat Popular, són evidències del canvi en la relació de molts activistes dels moviments socials cap a opcions polítiques.
En aquest sentit repleguem, com bé recorda Ignasi, membre de Compromís, el lema d’una pancarta penjada a la façana del Casal Popular durant el període de campanya de les eleccions generals del 2011: els nostres somnis no caben en les vostres urnes. Amb aquesta anècdota Ignasi exemplifica la dinàmica general que han mantingut els moviments socials cap a les opcions electorals, i apunta el que sembla ser un canvi de paradigma. La representació de la societat per part dels partits i de l’Estat sempre ha estat fortament qüestionada en uns espais molt influenciats pel llegat llibertari. Aquest qüestionament pretén esquerdar el consens nascut de la Transició que els partits polítics posseeixen el monopoli de la política.
Aprofundint en la possibilitat d’una rèplica local de “Guanyem Barcelona”, Anna, membre del Casal Popular, es mostra escèptica davant una proposta d’aquestes característiques, tot i que té clar la necessitat d’ocupar les institucions. Adverteix que la situació local res té a veure amb la de Barcelona. Es pregunta de forma incisiva: A quins moviments socials ens referim quan parlem d’un espai de confluència a Castelló? Per la seua banda, Vicent, candidat de Compromís a les autonòmiques, també emfatitza les grans diferències de realitats per traslladar models.
Segons les declaracions d’Anna no és comparable, en primer lloc, per la manca local d’un teixit popular organitzat i actiu que vaja més enllà de la protesta i la contracultura. Aquest punt és recurrent en diferents declaracions. Si es tracta de comparar les dinàmiques entre Barcelona i Castelló, l’escàs teixit social local és un dels elements diferenciadors.
De forma semblant opina Sandra, partícip a diferents iniciatives al si dels moviments socials de la ciutat. Tot i assumir que el teixit social crític és fort per fer possible una candidatura, no el considera encara suficient pel que fa al treball de barri per poder plantejar-se l'opció de "guanyar" l'ajuntament. Per a Sandra és urgent propiciar un canvi a escala institucional i així viure un canvi en les interpretacions individuals i col·lectives respecte a la ciutat que volem. En la seua anàlisi reflexiona al voltant de la gent no polititzada i com aconseguir que troben el seu espai per impulsar un canvi profund. Pensa que és positiu si una candidatura municipal aconsegueix aquesta implicació, però adverteix dels perills que suposaria no anar més enllà d’un discurs per a la majoria social perdent formes d’actuar coherents. A partir de les seues declaracions pensem en la simplificació dels problemes socials a la que obliga participar dels mitjans de comunicació (sempre a la recerca del titular i del que és morbós), o bé confiar en les eleccions per resoldre la manca d’apoderament i d’autoorganització als barris més castigats per la crisi.
Citem de nou Ignasi en abordar les diferències de context respecte a Barcelona quan es pregunta quin és el vincle entre els moviments socials i la societat civil. Cal reconèixer que la societat civil (colles, associacions de veïns, col·lectius diversos, etc.) està condicionada per més de vint anys de majoria del PP, a més té sovint un caràcter merament folklòric i peca de manca de reivindicació; elements suficients per entendre l’especificitat del nostre context.
Però, Fernando del cercle Podem Castelló, introdueix un element central dins l’anàlisi que no es pot menystenir: l’onada mobilitzadora que hem viscut -també a Castelló- en els darrers anys. Assenyala la necessària traducció política d’aquest malestar. Fernando apunta a la necessària dimensió social de qualsevol revolució política i citant Theda Skocpol, creu que un assalt electoral bastit sobre un contrapoder és la garantia per no ésser absorbit pel mateix poder. En el seu cas considera necessari una candidatura a l’estil de la proposada a Barcelona, tot i que ho veu improbable. De les declaracions de Fernando extraiem la preocupació perquè els esforços d’una ciutadania mobilitzada es traduïsquen en resultats.
En clau autocrítica, respecte a aquesta onada mobilitzadora dels últims anys, Anna es pregunta si no es fa massa d’esquena al carrer, als barris, on s’hauria de fer el treball de base real. Assenyala que la primera debilitat d’un projecte municipalista a l’estil “Guanyem Castelló” seria la manca d’aquest teixit per sostindre’l. No és suficient protestar, a més cal construir alternatives.
Igualment, la membre del Casal Popular opina que els moviments socials no poden girar l’esquena a les institucions, no considera “igual un ajuntament del PP que un de Podem, EU o Compromís.” Pensa que estem en un moment històric i en una oportunitat única, on es juguen massa coses per no saber aprofitar-les. Tot i que emfatitza el treball de base i de carrer com el prioritari considera un pas imprescindible la lluita a les institucions. De forma semblant opina Ximo, actiu al 15M durant un llarg període, quan declara “crear teixit social continuarà sent imprescindible encara que es triomfe electoralment”.
Entre les declaracions més fermes amb aquesta possibilitat trobem les de Carmen, regidora d’Esquerra Unida a l’Ajuntament. Ho troba possible, basant-se en els resultats de les darreres eleccions, i necessari, com a requisit de qualsevol opció d’esquerres per aconseguir un tomb de rumb a les polítiques actuals. Carmen considera una obligació arribar a acords entre organitzacions polítiques i moviments socials dins d’un espai que proposa anomenar Front Ampli.
Per a Adrià, de l’associació juvenil La Cosa Nostra, cal tindre com a referència altres experiències més properes com les de Les Coves de Vinromà i La Torre d’en Doménech, on candidatures municipals han aglutinat sectors amplis i han aconseguit governar als ajuntaments. Pensa que una candidatura d’aquestes característiques té futur i possibilitats si parteix de l'àmbit local i deixa de banda les afinitats polítiques per centrar-se en les necessitats i drets dels veïns. Reconeix la dificultat d’un procés semblant però ho considera possible. Per aportar més elements en clau local, des d’aquest bloc suggerim aprofundir en l’experiència política d’Esquerra Independent de Castelló, una aposta electoral que va entrar al primer Ajuntament democràtic de Castelló amb dos regidories.
D’opinió semblant és Jordi Caballero, soci del Casal Popular, però hi suma una variable a l’anàlisi. Ferm defensor d’iniciatives municipalistes, realitza les seues declaracions a partir de les particularitats dels Països Catalans, on segons assenyala, no trobaríem gaires diferències entre un manifest com el de “Guanyem Barcelona” amb un que diagnosticara la situació a Castelló: corrupció, desigualtats creixents, etc. La variable que hi suma és la possibilitat oberta per a candidatures d’aquesta tipologia gràcies al desengany majoritari respecte al capitalisme. La crisi ha obert una oportunitat a les pràctiques i els discursos crítics amb el capitalisme, i experiències com la CUP o la iniciativa legislativa de la PAH per la dació en pagament, mostren el potencial de la lluita institucional i la nul·la credibilitat dels grans partits. Subratllem aquest sentir viure la crisi com una porta oberta, com un context d’oportunitat, per a qui aposta per l’assalt a les institucions.
Segons les declaracions de Joan, membre de la CGT, un nou espai polític és útil si parteix de l’assemblearisme, serveix per estendre el teixit ciutadà, i s‘asseu sobre uns consensos ben definits. De nou, el teixit social es manifesta com a corol·lari però des d’una nova vessant: mentre les intervencions anteriors el consideraven una condició prèvia per valorar la posada en marxa d’aquesta iniciativa, Joan planteja la mateixa candidatura com a generadora d’aquest teixit social. Reconeix que experiències com les CUP, Podem o altres candidatures municipals, parteixen de plantejaments semblants als seus. De les seues paraules deduïm que entén aquest espai com un element mobilitzador per construir un nou model social fins abolir el sistema actual. Així, una candidatura hauria de ser un dispositiu per a la ruptura amb l'establert.
Finalment, Juan Luís, membre del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica, considera que la necessitat d’un espai d’aquests trets rau en la capacitat de mobilitzar l’ampli sector social desmobilitzat. Es planteja si una candidatura d’aquest estil, amb un augment de la participació i el treball de base, pot generar confiança i proximitat i, per tant, aquesta implicació. Al capdavall, es tracta d’aconseguir que aquelles enquestes del 2011 on es reflectia quasi un 80% de simpatia cap al 15M, passen a ser la majoria social que s’identifique i participe en aquesta hipotètica proposta. Però Juan Luís indica, igual que molts dels entrevistats, les limitacions del nostre context respecte a la mobilització i sensibilització de la societat castellonenca, fet que ha d’alertar-nos sobre intents d’extrapolar experiències d’altres pobles o ciutats.
Com construir una proposta municipalista?
Seguint amb Juan Luís, i des del reconeixement de la seua manca d’experiència sobre aquest tipus d’iniciatives, opina que tot hauria de partir des de la base, mitjançant la participació en assemblea, amb uns consensos com a punt de partida i ben allunyats d’un funcionament basat en reunions de representants de partits, moviments o plataformes. Res de política de despatxos. El missatge de canvi de les estructures actuals hauria de basar-se en mesures aplicables des de l’àmbit municipal. A partir d’aquest treball obert i plenament horitzontal -amb la voluntat de fomentar la participació- es podria convidar a col·lectius diversos a prendre-hi part.
Ximo veu possible una proposta local de candidatura municipalista que puga véncer al bipartidisme si segueix els patrons del que anomena “nova política”. Proposa com elaborar un punt de partida per construir aquest espai de confluència. Caldria, en primer lloc, un programa de consens, elaborat de forma col·lectiva amb una metodologia participativa i amb la implicació real dels diferents moviments socials i organitzacions polítiques. Reconeix les dificultats de la seua proposta, i la necessitat en tot cas que aquesta candidatura estiguera per damunt de diferents sigles, fet que suposa trencar amb el funcionament clàssic de les estructures dels partits. Té clar que aquest tipus de projecte sols funcionaria si se supera el funcionament tradicional dels partits, cosa que suposa canviar una dinàmica que ve de lluny.
En el cas de Carmen proposa que aquest espai ha de partir de les confluències ja generades als carrers. Aquests darrers anys de lluita contra els desnonaments, la marxa de la dignitat, el suport a les escoles públiques en lluita, etcètera, ja han produït sinergies pel que és més fàcil arribar a unions. Segons la seua opinió ara és el moment de parlar de com dur endavant i com encetar aquest procés de Front Ampli. Per la seua banda pensa en un espai amb un programa de mínims i on tothom puga mantindre la seua independència orgànica. En aquest punt ens preguntem si aquesta independència de les organitzacions polítiques d’un Front Ampli lliga amb la idea d’una candidatura com a espai sense sopa de sigles i d’aquesta idea de “nova política” que recorre els debats dels moviments socials.
Per a Joan, caldria aprofundir en el concepte Unitat Popular i partir de la voluntat de trencament en el model actual, el que segons les seues declaracions, suposa allunyar-se del funcionament dels partits actuals. Parteix de la idea que calen noves ferramentes, nous mecanismes de lluita, davant de la política buida que ens rodeja. En el cas del membre de la CGT, una proposta municipalista de ruptura hauria d’estar nodrida de gent provinent de moviments socials i col·lectius diversos, i en cap cas, de gent que haja participat de les formes actuals de fer política.
Vicent troba que construir una candidatura d’aquest tipus demanda espais de trobada, de relació i de treball, després d’anys de distanciament i, amb massa freqüència, de retrets. A partir d’aquesta metodologia i a llarg termini hi veu possible una candidatura, però a curt termini ho considera un projecte que corre el perill de no respondre a les expectatives generades. Per la seua part, emfatitza la cura pel mètode i la forma de funcionar, amb un treball pacient no liderat pels aparells de cap partit, però amb un equip de persones ben engrescat, ho considera possible. El seu company Ignasi no ho dóna per impossible, però si extremadament difícil. En tot cas, el membre de Compromís estima indefugible un procés d’aproximació si es vol iniciar una proposta amb aquests trets.
Respecte als temps d’aquesta proposta Fernando també opina que amb unes eleccions girant la cantonada un nou espai és precipitat, però també proposa elements irrenunciables per a començar a construir-lo: major participació, primàries i un programa col·laboratiu. De totes maneres, parant esment als ritmes interns de funcionament i amb les eleccions al 2015, aposta per Podem com a espai polític capaç de generar aquesta confluència.
Ximo i Ignasi, per altra banda, coincideixen en assenyalar el paper d’Ada Colau com a referent generador de consensos amplis i es pregunten si a Castelló hi ha perfils, i /o un equip de persones, amb aquests trets. Juan Luís hi suma el factor mediàtic de Pablo Iglesias, o de la mateixa Ada Colau, per denotar l’absència local de casos semblants, tal volta pels dubtes que genera aquesta forma de funcionar.
També Anna té uns quants interrogants per resoldre. Davant la manca de comunicació existent entre tanta aposta electoral, qualsevol nova proposta amb pretensions electorals -per més que es presente com a espai de confluència- no es viurà des de la desconfiança?. En aquesta línia Lluís, membre del 15M, pensa que es corre el risc de fragmentar encara més un mapa electoral sobrecarregat de formacions dins l’àmbit de l’esquerra. Tot i això, considera positiu explorar fórmules electorals que trenquen en la lògica vertical dels partits.
Observem una coincidència entre les declaracions dels membres dels moviments socials, i també de Fernando, en la crítica al funcionament tradicional dels partits com a rèmora per a experimentar nous plantejaments de treball polític. Per la seua banda, Vicent i Ignasi de Compromís, recorden que moltes de les qüestions presentades ara com a novetat, les porten treballant de lluny i amb mètodes plenament oberts a la ciutadania, pel que no entenen un apropament sense abandonar el menyspreu cap a les experiències vàlides del seu recorregut polític.
En resum, ens trobem un discurs amb molts punts de coincidència però amb matisos significatius sobre com es concep aquest espai. Alhora, paraules com apropament, diàleg, abandonar prejudicis, treballar la confiança, superar personalismes, no fer sopes de lletres, consensos de partida, horitzontalitat, etc., travessen les declaracions de la majoria de les persones entrevistades.
Relació candidatures i moviments socials
Segons la idea de candidatura municipal de Joan, els moviments socials haurien de ser part activa de la candidatura: en la diagnosi dels problemes socials, en la proposta de solucions, és a dir, mantenint una participació directa en la candidatura. La proposa com una eina supeditada a un poder popular basat en uns moviments socials -de marcat caràcter autogestionari-, pel que la relació seria un canvi de paradigma on el poder polític està sota control dels moviments socials. De fet, considera el funcionament dels moviments socials una garantia davant els perills que suposa entrar en la dinàmica institucional: protagonisme, cultura dels líders, etc. Així doncs, descriu la candidatura com a eina de representació dels moviments socials.
De forma semblant conclou la seua entrevista Jordi. També opina que hi ha riscs, però les oportunitats i potencialitats, tal com comenta, els superen amb escreix. Com llegim de la seua entrevista, per a Jordi és necessari que persones crescudes en les lluites dels moviments socials ocupen l’Ajuntament. Així, parafraseja el manifest de “Guanyem Barcelona” per traslladar-lo a les necessitats del nostre context: hem d’enfortir, més que mai, el teixit social i els espais d’autoorganització ciutadana. Però ha arribat l’hora, també, de reapropiar-nos de les institucions per posar-les al servei de les majories i del benestar comú. La candidatura, tal com la imagina Jordi, és la corretja de transmissió de les aspiracions dels moviments socials sense que aquests perguen ni la seua independència ni el seu esperit crític i autocrític. Per tant, considera positiu i recomanable aquest traspàs d’activisme des del treball polític als moviments socials cap a l’institucional.
Sumem en aquest punt les declaracions de Carmen, quan proposa la candidatura com a eina de representació dels moviments socials. Igualment, recorda el seu treball al consistori per donar veu als moviments socials, tot i les limitacions de les vies per participar d’aquesta institució, però la regidora té clar que haurien de ser els mateixos moviments els que tingueren veu pròpia. Carmen considera el carrer i les institucions com a dos camps de lluita igual d’importants. Tanmateix, per a ella ara és el moment de dotar-se d’un nou model per retornar la il·lusió d'aquells i aquelles que fins ara no s'han sentit representats.
Per a Ximo, cal treballar sempre des de la total autonomia dels moviments malgrat les afinitats existents. La capacitat crítica, per més que una candidatura d’aquestes característiques es nodrira de les propostes dels moviments, no mai s’ha de perdre. D’igual forma opina Adrià quan assenyala que els moviments socials han d'estar separats d'una candidatura municipal, treballar de forma paral·lela i saber diferenciar-se tot i que en alguns casos treballen de forma conjunta. En aquest sentit, podem entendre-ho com una relació de reconeixement i d’interlocució.
Anna, per la seua banda, pensa que l’horitzó més possible és un Ajuntament menys ranci (no governat pel PP), que no pose entrebancs absurds al treball dels moviments socials. El prioritari passe el que passe en les municipals és realitzar una profunda reflexió des dels moviments socials per començar a crear teixit social; en què no es posen pals a les rodes a la tasca dels moviments socials ja haurem avançat unes quantes passes. La responsabilitat, així doncs, és el treball al carrer, als barris i la construcció de teixit social. Però Anna aprofundeix sobretot en anar més enllà de la protesta i posar en marxa experiències que transformen les realitats de vida materials, en sentit alliberador, als barris. Cal abordar aquest tipus de necessitats per construir una alternativa plausible al capitalisme des de la reapropiació de la política per part de la gent.
Vicent imagina la relació d’uns moviments socials amb recorregut fora de la candidatura, però impregnant-la gràcies a l’esforç de persones que participen d’ambdós espais. Al capdavall, considera que aquest és l’opció que està practicant el seu projecte polític, Compromís. En aquest punt, Fernando cita els zapatistes i el famós lema de “manar obeint” i posa com a referent la relació que mantenen les CUP amb els moviments socials: replegar les demandes dels moviments socials i canalitzar-les. Tanmateix, Fernando explica que aquest és el procés que a Podem pretenen seguir.
En el cas de Sandra concep els moviments socials com a agents de caràcter popular, estretament lligats al carrer i als problemes reals. Pensa que si les institucions afavoreixen el seu treball pot augmentar la repercussió positiva d’aquests al carrer, però per definició, els entén fora de les institucions formals.
Sobre el paper dels moviments socials, per exemple, Lluís considera negatiu la seua inserció en la dinàmica electoral, ja que l’actuació d’un moviment és molt diferent. La negociació, la transacció, els pactes, el món de la política institucional al capdavall, els debilitaria. Per això, cal independència i una distribució de papers sense interferències, sense massa contactes més enllà que a escala individual es participe dels dos àmbits.
Un dels perills que cita Anna, i suggereix caldria investigar, és el manteniment i relleu del teixit popular. La membre del Casal fa referència a experiències com Marinaleda o Cuba, on les noves generacions no s’impliquen en els assumptes públics i els viuen com aliens. Sembla que una vegada conquerit l'Estat ja està tot fet i això es contradiu amb la teoria de l’Estat com a superestructura que determina les altres variables.
Els riscs i perills d’aquest nou escenari estan presents també en les declaracions de Fernando, i assenyala diferents experiències que en el seu recorregut i en la relació amb les institucions van desmobilitzar uns moviments molt vertebrats socialment: la lluita contra l’ingrés en l’OTAN i la pèrdua de combativitat del sindicalisme. Per al membre del cercle Podem, cal evitar per sobre de tot repetir aquelles experiències i que decaiga la lluita al carrer i la pressió social sobre les institucions. Des d’aquest bloc ens permetem suggerir el visionat del documental “La ciudad es nuestra” al voltant del moviment veïnal madrileny al 1975 per aprofundir en aquests perills, o més bé, en aquelles derrotes.
Per finalitzar aquesta reflexió col·lectiva, i en sintonia a les paraules de Fernando, citem les declaracions de Ivan Miró al setmanari Directa en referència a Guanyem Barcelona, les quals compartim plenament des d’aquest bloc:
(...) apunta també alguns perills i afirma que un d'ells és “ser una paròdia del que succeí al 79: cooptació d'activistes, afebliment de l'autoorganització social, minorització de les alternatives”. Per Miró, depèn de com es faci, pot ser una regeneració de la vella esquerra que fa 30 anys que gestiona la ciutat i una neutralització de l'antagonisme: “si una candidatura empodera els moviments i les alternatives, endavant, però si les afebleix o coopta, és innecessària”.
gràcies per obrir un debat públic sobre aquestes qüestions; és molt necessari poder parlar-ne de manera informal, sense la urgència de l'organització o de l'acció immediates, per a poder anar trencant barreres i nodrint confluències.
ResponEliminahttp://raimundoviejovinhas.blogspot.com.es/2014/07/es-nota-sobre-encuestas-y-maquinarias.html
ResponEliminaMolt interessant per al context local.
molt bon treball.
ResponEliminaEm quede amb una cosa: començar ja a treballar-se els barris, encara que de vegades això signifique "embrutar-se", "tocar fang".
Castelló no té teixit com Barna. Cert, realitats diferents, fulls de ruta diferents. Per això pot ser més útil posar-se a analitzar la realitat de Castelló de manera rigurosa (el casal teniu treballs en eixe sentit molt potents), per respondre una cosa només: que desitja la ciutadania (de la que tots els partits estan desconnectats, i només podemos ha establert via de comunicació directa) realment i concretament (a qui votaries, perquè, quines coses de la ciutat i del teu dia a dia et preocupen, etc). Aquesta és la informació clau amb la que els moviments socials podrien fer que el PP perguera entre 1 i 2 regidors a Castelló a les properes.
En paralel, l'enfortiment del teixit social de majories a la ciutat. Cal tindre base social àmplia, de vegades encara que siga fent ioga, punt de creu o fins i tot, lliguetes de futbol. Eixa base de caire familiar, eixe sentir dels no convençuts que mai entrarien a les nostres xarrades megaultraposicionades. Una base social que no ha de fer-nos por, perquè és població normalitzada, no massa (o gens) polititzada en el sentit partidista, i que utilitza el sentit comú per viure quotidianament.
Eixa senyal serà el començament del canvi de maneres de fer.
Eixos espais poden construir-se en paral·lel, no és precís deconstruir els que ja tenim en marxa (com el Casal).
Felicitats de nou, impressionant el treball etnogràfic.