Les lluites socials, una escola de rebel·lia

“estem en un moment estrany, s'han caigut els marcs heretats de la transició, s'han ensorrat, ja no ens serveixen, la qual cosa és una bona notícia. Però estem en un moment estrany en què necessitem tornar a ser capaços de construir alguna cosa a partir d'aquestes ruïnes. I en això estem...”
César Rendueles

Ja abans de la crisi era palès que els canals d’acció política ordinaris no donaven resposta a les injustícies que ens travessen les vides. No resulta agosarat assenyalar que les provatures per superar la injustícia es remunten al llarg de tots els temps i les geografies del planeta i poc o res aconsegueixen des dels mecanismes que ofereix l’ordre establert. Avui en dia som testimonis de noves cròniques d’insubmissió, i tal com sostenen els autors del llibre “Días rebeldes. Crónicas de insumisión”, és en aquestes experiències quan recuperem l’orgull i la bellesa de la condició humana: una Plataforma d’Afectats per la Hipoteca pels desnonaments, un grup de consum per organitzar-se la cistella de la compra, una assemblea d’estudiants per aturar la Universitat durant una jornada de vaga per la pujada de taxes i un llarg etcètera.

Estiu al mercat central. Finals dels 90
Marginació + SIDA + Presó = Pena de Mort.

Arreu de l’Estat s’estenen iniciatives on els participants s’agrupen per a l’acció col·lectiva i així intervindre enfront de situacions identificades com a injustes. Les estratègies i els continguts de l’acció col·lectiva dels moviments socials ha canviat en el temps, però hi ha continuïtats evidents: l’objectiu per transformar la realitat i la manca de mecanismes institucionals per canalitzar aquest malestar. La història s’obri a noves orientacions, a camins sols possibles gràcies a l’existència de rebel·lia. Desgraciadament encara ens manca escriure la Història de la rebel·lia, i aquesta a Castelló és ben erma. Què sabem de les vagues antifeixistes que els estibadors del Grau de Castelló i de Vinaròs van portar a terme al 1933 i al 1934 negant-se a descarregar vaixells alemanys perquè onejaven la bandera hitleriana?, com pot ser que es desconega la història del primer de maig de 1890 a Castelló al mig d’una vaga d’obrers panaders per reduir la jornada laboral?. Els nostres dies rebels han quedat en l’oblit, i aquest buit en la memòria és un dels factors per entendre la sensació d’orfandat des de la que parteixen les noves experiències d’autoorganització.

Del no a la proposta

A més, els nous moviments sovint escapen als mecanismes de comprensió dominants i no són copsats fins que la seua incidència és massa evident per obviar-la, com l’exemple paradigmàtic de l’esclat multitudinari del 15M. Sota la vella catifa de la política convencional hi ha tot un magma de pràctiques antagòniques al capitalisme. El punt de partida és un crit fàcil de discernir, un crit que clama No! com a expressió de repulsa davant la injustícia, com a element necessari per oposar-se a allò existent. És la negació de les formes socials imperants el que, tal com proposa el pensador John Holloway, obri la possibilitat d’alternatives alliberadores. Aquest No! el vam identificar a la dècada dels 90 entre insubmisos i okupacions, i es va escoltar trencat amb la indignació per l’assassinat de Guillem Agulló i la vaga d’estudiants i els disturbis durant el judici al seu assassí. Anys més tard, gràcies a tantes companyes que, des de l’Ateneu llibertari de Castelló, van participar en les comunitats zapatistes a Xiapes, vam aprendre com després del No! ha de vindre la proposta. El rebuig a la presa del poder per part de l’EZLN, així com l’aposta per construir autonomia i teixir xarxes des de l’horitzontalitat, combregava a la perfecció amb els anhels d’una joventut molt influenciada pel llegat llibertari. En certa mesura, va servir per orientar a tota una generació que sentia començar de zero i per a la qual el lema “manar obeint” entrava en comunió amb els seus plantejaments antiautoritaris.

Amb el temps, les generacions que vam créixer als 90 van omplir de memòria aquest crit al compartir experiències junt amb els desencisats de la transició, aquells que no van acceptar els pactes socials i van ser escombrats de l’escena pública en nom de la prudència. Les pràctiques que en un inici pensàvem orfes tenien punts d’ancoratge ben propers en l’espai i en el temps. Tal com afirmen els autors del llibre “De la protesta al contrapoder” cal saber d’on venim, buscar més enllà de la tabula rasa iniciàtica, i a la recerca de la nostra memòria ens vam veure en l’espill dels traïts pels líders polítics i les cúpules sindicals. Han estat aquests dissidents al que s’ha anomenat Cultura de la Transició els que han guardat el sentit de la dignitat; la seua honradesa resideix en no haver claudicat davant una percepció de la realitat basada en un consens inviolable: no és de sentit comú qüestionar la democràcia, la constitució, la monarquia, la unitat d’Espanya. Ja cantava Ovidi al 1977 “Aquell de la mà dura, ara "dura-cràcia". Ves quina gràcia. Aquell de tisoreta, ara punyalet. És més finet. Aquell del no diàleg, ara parla amb tots. El joc del bord.”

L’empremta del moviment antiglobalització

A cavall del 2000 l’empremta del moviment antiglobalització va marcar l’agenda. L’aprenentatge adquirit pels viatges, debats, campanyes, cimeres, fòrums socials, etc., s’intenta traslladar a les coordenades local amb la idea-força “pensar globalment i actuar localment” com a marc. En aquests sentit la lluita contra el vial Cabanes-Orpesa es va convertir en la traducció local més evident d’aquest lema. Aquest conflicte es va allargar en dos períodes de frenètica activitat. Al 1999-2000 amb la Coordinadora dels Pobles, i al 2004-2005 amb Salvem el Desert. Ambdós períodes van suposar una escola de participació per a desenes de persones provinents de trajectòries ben diverses, i l’enfrontament més intens amb el comandament local i els seus plans per multiplicar els seus beneficis mitjançant la construcció d’infraestructures. Amb l’objectiu d’impedir aquest vial, i sota l’aixopluc de l’ecologisme i la defensa del Desert de les Palmes, es qüestionava el model Marina d’Or i la necessitat de l’aeroport, ja que el vial pretenia unir ambdós projectes. Finalment, el vial no es va portar a terme, pel que es tracta d’un dels relats rebels recordats des d’un sentiment de victòria.

Al 2003, reprenent orgulloses el relleu dels insubmisos amb el crit del No a la guerra!, un grup de joves van portar les protestes per la guerra a l’Iraq cap a un repertori d’accions desobedients que van tindre en l’aturada del pregó de la Magdalena el seu punt àlgid. Quina millor forma de mostrar com una mobilització global s’ajusta al context local just el dia gran de les festes de la ciutat?. Aquella experiència partia del desencant amb l’esquerra clàssica, organitzada al voltant de la Plataforma contra la guerra, mescladissa d’estructures rígides amb unes formes d’acció política amarrades a la rutina i la conquesta de la poltrona. Conscients que aquesta vella esquerra no estava disposada a canviar les tornes dels seus privilegis per les singularitats de nous models d’intervenció en allò públic, aquells joves van fer camí de forma autònoma amb el rebuig als partits polítics com a palanca que propulsava un funcionament on l’horitzontalitat era l’única premissa de partida.

No a la guerra a la Magdalena del 2003.
Llençats davant la llotja de les autoritats

Efectivament, hi ha un Castelló revoltat, germinat a les lluites dels 90 i fill de la reestructuració capitalista, que va créixer amb el crit del No! i la voluntat de construir alternatives. Al 2004, moltes de les persones que vam madurar a l’entorn d’aquelles mobilitzacions vam obrir el Casal Popular, un espai des del qual consolidar aquestes experiències difuses mancades d’espais de referència. Eren els temps de Salvem el Desert, el PAI Mestrets, i el reguitzell de lluites pel territori durant els anys daurats de la construcció. Hi havia la voluntat de vertebrar la discontinuitat que caracteritzava les experiències d’autoorganització i assemblearisme i aportar recursos per superar les febleses d’aquestes lluites. Havíem crescut al voltant d’altres espais i centres socials previs al 2004 com l’Ateneu Llibertari, el Formiguer, l’Arrel o el Casal Jaume I En aquelles experiències ens vam educar entre totes de forma autodidacta, gràcies a combinar la creació cultural amb una cultura política de marcat caràcter crític. Vam aprendre gràcies a practicar l’autogestió de l’oci i la cultura totalment desvinculats de les institucions.

Els nostres dies

En el període que abasta el 2004 fins a l’actualitat, el Casal Popular ha estat una experiència travessada per moltes iniciatives. A l’hora d’avaluar el projecte hi ha un denominador comú respecte allò més valorat: participar d’un espai on, més enllà de tensions i dinàmiques millorables, s’ha fet possible la convivència de diferents generacions i d’una àmplia diversitat de projectes. Les rígides identitats ideològiques es relaxen i conviuen, cedeixen, s’entenen i també, amb molta freqüència, discuteixen i s’allunyen amb qüestions de difícil resolució. El centre social es converteix en el lloc del possible, i aquelles persones que fugen de les rebregades etiquetes polítiques troben la possibilitat de construir, més enllà dels vells discursos, noves pràctiques des d’un punt de partida assembleari. Al capdavall, no són pocs els que viuen la política de les identitats dels “ismes” com una llosa penosa d’arrossegar, com un llast castrador, i treballen per autoinstituir noves experiències allunyades d’ortodòxies.

En aquest camí l’esclat multitudinari del 15M del 2011 va suposar una sacsejada per a la vida que habita el Casal Popular, la força inesperada en què va irrompre va desubicar tothom, sobretot a la minoria activista acomodada a la rutina de no anar més enllà d’una minoria conscienciada i d’unes pràctiques marcades per l’autoreferencialitat. De sobte, persones sense experiència política prèvia desborden la normalitat, i aconsegueixen crear un clima social -com molt bé ha explicat Amador Fernández-Savater- on deixar de ser estrany discutir dels assumptes col·lectius amb els veïns, els companys de treball, la família, etc. Aquesta repolitització de la quotidianeïtat va palesar l’existència d’un malestar social latent mancat de mecanismes que el canalitzaren. Des d’aleshores hem viscut un paulatí retorn a les velles pràctiques dels moviments socials, és a dir, un replegament cap a la participació per afinitats i una manca d’espais polítics oberts on coincidir amb gent diferent no és l’anècdota.

Al 2014 i amb la sacsejada política de Podemos ha crescut notablement una tendència que ja s’observava des de la irrupció de les CUP al Parlament de Catalunya: intervindre en les eleccions per propiciar el que podem definir com a un nou procés constituent. La conquesta del poder es situa al centre del debat. Per conseqüent, el municipalisme travessa debats, assemblees, converses, anàlisis, etcètera, i renaix la il·lusió de la producció de canvis socials des dels canals de participació ordinaris. En el cas de Castelló tot anàlisi al respecte ha de reconèixer l’escassa presència i arrelament als barris de pràctiques antagonistes, de noves formes de fer política. Quelcom tan bàsic sovint se’ns oblida. Quan diem que la lluita està al carrer configurem l’espai físic que trepitgem cada dia com el nostre espai preferent d’intervenció pública, i obviem que la nostra veritable presència -ara per ara- és residual; sols hi ha dos espais alternatius que formen part del dia a dia d’una minoria: el Casal Popular i la Cosa Nostra. És ben cert que la producció de conflicte a Castelló ha crescut de forma estimable, però la manca de cultura cooperativa i experiències que afecten a la vida material són notables. Per això hi ha el pensament compartit que mentre els sectors desposseïts no participen activament de processos d’apoderament, mentre no cresca l’autoorganització i la construcció de noves realitats materials, desbordar la política de minories -des de les institucions- corre el risc d’afermar la delegació en la representació. Al capdavall, tal com alerta Raül Zibechi en relació a l’experiència llatinoamericana, no existeix des de l’Estat cap experiència de construcció de noves relacions socials.

En conclusió, d'aquest recorregut des de les experiències dels 90 fins als nostres dies palesem l'altre Castelló, el revoltat, el dels nous muntonets. Una població ben lluny de la ciutat idíl·lica i sense conflictes que ens ven el comandament local i els seus altaveus mediàtics. A Castelló hi ha tot un bagatge d’experiències de transformació i canvi social, d’autoorganització i assemblearisme, hi ha un ciutat oposada a les classe benestant que batega revolució i fa tots els possibles per desallotjar el capitalisme i el patriarcat de les nostres vides. En aquesta ciutat és en la que ens reconeixem, la que pensa i actua per canviar l'ordre establert, la de la digna ràbia i la bella rebel·lia.