diumenge, 27 de juliol de 2014

Pensaments difusos sobre la deriva electoral...

Difús: Dit de la manera d'expressar-se molt deixatada o allargassada, no gens concisa.

- La realitat és massa complexa per a ser simples en les nostres anàlisis i fixar-nos sols en l’anècdota. No podem caure en el plantejament binari açò és bo i açò és roí.

- El treball polític el fem per a vèncer, si més no, a les elits, a la classe governant.

- Dins de l’estratègia per aconseguir-ho renaix la presa del poder polític, el problema del poder, el problema de l’Estat.

- Més enllà de l’estratègia per vèncer, tothom coincideix en què cal ser majoria social, i això passa per compartir un sentit comú (hegemonia cultural) i que aquest s’articule, s’organitze, lluite i dispute (i per tant s’embrute).

- Per ser majoria social cal construir hegemonia cultural (un sentit comú compartit). El descontent social hi és, el 15M ho va demostrar.

- Entenem el poder tal com el descriu Foucault. L’afrontem com un “camp social de forces” i no com a poder central que tot ho determina.

- Cal donar la benvinguda a les iniciatives que estenen processos d’autoorganització i empoderament de les classes governades.

- Les institucions no es poden obviar ni abandonar ja que entren en el camp de forces del poder, i a sobre com a espais determinants i creadors de “sentit comú”, d’hegemonia cultural.

- Igualment és un error entendre el poder polític, l’estat i les seues institucions, com l’espai central des del qual es resolen els problemes socials.

- Aquesta idea del poder polític no entén que en el “camp social de forces” l’autoorganització de les classes populars és més determinant que el control dels aparells de l’Estat en un context despolititzat, desmobilitzat, sense massa crítica.

- Si es tracta de saltar del carrer a les institucions seguim en la idea d’entendre l’Estat com l’espai central d’intervenció política. La idea de la presa del poder i de la representació comporten el risc de buidar de potència la democràcia com a pràctica quotidiana.

- L’actual control de les institucions pel binomi PPSOE delimita el marc d’actuació de la gent i és un dels principals obstacles per al desenvolupament del treball dels moviments socials.

- No es pot pensar en el canvi social com a partit-eleccions-conquesta del poder polític. No és un plànol superior respecte al treball dels moviments socials, sinó un àmbit més.

- No pot haver canvi social real (i noves relacions socials) sense un teixit social crític (antagonista), no pot haver un teixit social crític sense espais no institucionals que el conreen (autònoms). L’hegemonia cultural necessita un teixit social antagonista, dinàmic i autònom.

- No parlem d’Autonomia com a Adjectiu (açò no va de “som els autònoms” ni res semblant). Entenem l’autonomia com una relació entre el “nosaltres” i un altre (l’estat).

- Perdre l’autonomia/independència de les institucions és perdre un camp de relacions humanes/socials basades en l’autoorganització i l’horitzontalitat.


Cortesia de Vent de gregal

- Les velles avantguardes, i la política dels -ismes, retornen en els refluxos de les mobilitzacions. Estan millor soterrades quan viuen com una competència el que no controlen o posen tot l’esforç en controlar allò nou que naix.

- Composar una xarxa sense centre és articular els contrapoders existents. Sumar en un sol espai (el partit, la candidatura, el dispositiu electoral) les múltiples i singulars experiències és perdre el potencial de les plurals iniciatives de canvi social.

- La unitat es conforma sobre l’eliminació de les diferències, la confluència sobre la riquesa de la diversitat. En el primer cas cal cedir, en el segon ser generoses.

- La democràcia s’entén com l’acte de delegar les decisions sobre un representant. O se subverteix aquest ideal o no naix cap nova política.

- Podemos/CUP/etc. presenta com a novetat avantposar el protagonisme de les mobilitzacions. No hi ha cap novetat en aquest plantejament.

- No ho va ser en el naixement del règim del 78 amb el combatiu moviment obrer, el feminisme autònom, l’associacionisme veïnal, etc.

- El potencial de la societat civil organitzada, del moviment popular, dels moviments socials, es pot desactivar si entén les institucions i el poder polític com la centralitat de la lluita.

- Si la política aborda la vida en comú, extraure-la del carrer i els barris cap a les institucions és repetir les errades de la transició. La política deu estar apegada a la vida i no delegar-la en especialistes.

- El procés constituent que plantegen forces com EU, Podemos, CUP… no ha de capturar el protagonisme dels contrapoders i els moviments socials. 

- En aquest cas els moviments socials corren riscs:
  • esgotar-se en les dinàmiques de l’Estat, 
  • seguir patint l’extracció de la nostra capacitat per intervindre en els assumptes públics.
  • viure tutelats per la idea de democràcia com a representació delegada.

- Els espais//projectes/assemblees existents que recuperen la idea de la democràcia com a lluita en tots els àmbits del social són igual d'importants que el partit/la candidatura. 

- Si un node articula tota una xarxa aquesta es pot assecar, encara més en ciutats/pobles sense un teixit social suficientment dens.

- Pot ser a Castelló estem massa secs socialment per creure'ns en potencial de ruptura política? Pot ser abandonar el potencial de ruptura des de les institucions és abandonar un espai determinant per al canvi?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada