Contra el Castelló submís

Sovint ens preguntem les raons d'aquesta pau social. No entenem el per què d'aquest Castelló inert tot i estar travessat per la injustícia i la corrupció. La realitat ens aclapara i els desitjos per canviar-ho tot s'esclafen contra el conformisme perenne de la ciutat.

Ja fa anys que l'atur ha convertit en record aquells anys d'especulació a dojo on somiàvem delectar-nos en l’opulència. Ara trampegem a la recerca quotidiana de fórmules per garantir les necessitats bàsiques de la vida. La família, la caritat, o el subsidi són l'aixopluc que ens permet subsistir. La vida ens reclama lluitar però la normalitat de la ciutat ens escopeix amb la seua rutina submisa.

Entre la imprevisibilitat i les condicions subjectives

Mentre ens rebelem contra l'amargor del Castelló submís, llegim a Daniel Bensaïd i el seu llibre “Marx ha vuelto”, on assenyala que “les revolucions mai arriben a hora. Estrebades entre el “ja no més” i l' “encara no”, entre arribar aviat o molt tard, no saben el que és arribar puntuals”. De forma semblant opina Eugenio del Rio al llibre “Disentir, resistir. Entre dos épocas” quan de les lliçons de maig del 68 conclou “l'escàs marge de previsibilitat dels esclats socials, quan no la més absoluta imprevisibilitat”. Una lliçó que amb les acampades i mobilitzacions del 15M vam constatar, sense sobredimensionar la seua importància, per descomptat no va ser-hi una revolució.

Ara bé, les condicions subjectives perquè tot aixecament colpege amb èxit al comandament les podem conrear. En aquesta línia el Castelló rebel, caminant entre dues vessants, anar a remolc del que succeïx a les grans ciutats i generar les seues pròpies dinàmiques, comença un nou curs atent a una tardor que promet conflictes. Una tardor on proposem:

• participar de les mobilitzacions des de postures rupturistes. No tothom participa amb les mateixes expectatives de les manifestacions fet pel qual cal socialitzar el discurs i les pràctiques de l'esquerra antagonista. És important ja que el procés de lluita és també un procés de formació de consciència. El moment en què passem de subjecte-passiu a subjecte-actiu és just quan ens qüestionem l'estat de les coses, pel que cal participar per atraure els nous protagonistmes cap a les pràctiques més crítiques. Les subjectivitats antagonistes s'edifiquen en el conflicte.

• consolidar aquelles iniciatives amb potencial per ser agents de canvi social. Seguir fent de les assemblees, els centres socials, grups de consum, etc., pràctiques madures que incrementen la seua incidència social. Cal superar el caràcter cojuntural de moltes lluites, com tantes que hem vist dissoltes en el temps, per pensar en termes de generació d'un veritable contrapoder amb vocació de victòria. Compromís a llarg termini i responsabilitat en els projectes.

• practicar formes d'articular aquestes iniciatives per ampliar les seues capacitats. Cal trencar l'isolament i la fragmentació per potenciar les possibilitats de consolidar alternatives viables al capitalisme. Cal abandonar el pensar en minoria i com a minoria i veure com podem conjugar-nos dins les iniciatives horitzontals i autònomes. Quins punts en comú hi ha per augmentar el nostre potencial i com podem treballar-los per anar a més quantitativament i qualitativa.
  
  

Fotografia de Atelier Robert Doisneau

Recomanem l'article de Raimundo Viejo “El 25S y la hoja de ruta del movimiento”, ja que tot i que parteix de les coordenades de la propera mobilització a Madrid, una vegada el passem pel filtre de la terreta -eixa necessària perspectiva local-, és útil per reflexionar sobre els reptes més immediats.

Alhora, per treballar les condicions subjectives cal agegantar les fissures d'un imaginari col·lectiu monopolitzat per la classe dominant. La presa de consciència demanda uns espais i una agenda pròpia. Escriu Eugenio del Rio al llibre esmentat que en el món dels valors hi han moviments pendulars: “A nivell individual i col·lectiu, ens veiem en l'obligació d'haver d'escollir entre valors antagonistes o excloents. Les decisions d'aquesta naturalesa son inevitablement insatisfactòries, i amb freqüència s'esgoten amb el temps i donen lloc a una nova orientació; el valor escollit com a principal cedeix el seu lloc a l'anteriorment postergat. A un excés d'individualisme el succeïx una correcció en signe contrari.” De fet, hem comprovat com posteriorment al 15M moltes persones han fet un canvi pendular dels seus valors apropant-se als grups de consum, l'agricultura ecològica, les alternatives a la banca convencional, els centres socials o altres iniciatives basades en la cooperació. En aquest sentit el paper de la lluita ideològica és cabdal.

Els riscs de l'espera

La història ens conta que xicotets esdeveniments provoquen grans repercussions: el febrer de 1848, a França, la “campanya dels banquets” per a reclamar el sufragi universal desborda les intencions dels seus propulsors i finalitzà provocant la caiguda de la monarquia. El detonant de la setmana tràgica de Barcelona el 1909 va ser la mobilització de reservistes per al seu enviament a la Guerra de Melilla, un conflicte que responia exclusivament a l'interés econòmic de l'aristrocràcia peninsular. Salvant les distàncies, la primavera valenciana també parteix d'un esdeveniment inesperat: la repressió policial.

Però, aquesta espera comporta riscs. Per exemple, no són pocs els que justifiquen la seua passivitat postergant a l'esdeveniment clau el seu retorn. En aquest sentit, i tal com alerta Eugenio del Río, som víctimes de la dictadura de les prediccions dins les lluites socials. Aquest autor posa l'exemple del moviment ecologista, víctima d'un discurs científic ple de prediccions com ara el canvi climàtic o l'esgotament de recursos energètics fòssils. Eugenio del Rio emfatitza que dipositar aquesta confiança en el cientificisme porta el perill de generar tones de decepció quan aquestes prediccions no s'acompleixen.

Actualment correm el mateix perill. En aquest mateix bloc som víctimes d'aquesta dictadura de les prediccions: la cruesa de la crisi ha de portar aixecaments populars, el sofriment generat per les retallades ens condueix a un escenari sediciós, l'economia capitalista i les seues crisi són l'auspici de nous moviments a la recerca d'alternatives sostenibles al sistema. Així, cal fer autocrítica per no caure en el pensament còmode a l'espera del dia de la revolta, de l'ansiejat horitzó, de l'adveniment rebel, ja que la seua tardança, i/o la creació d'expectatives, es pot traduir en l'esmorteïment de la participació i el replegament i abandonament d'assemblees i projectes col·lectius.

El potencial del treball quotidià

Enfront d'aquesta tendència cal cultivar el sentit del treball quotidià, del creixement i enfortiment del teixit social a la recerca de pràctiques alternatives al capitalisme. Mai s’insistirà prou en la necessitat del treball local, aquell realment indispensable per a la transformació social. Aquells que busquen dins de les lluites socials canvis a curt termini, èxits amb certa immediatesa, prompte senten el fracàs. En canvi, cal que els esclats de combustió ràpida es travessen per dinàmiques que perduren a llarg termini ja que les dificultats per construir-se com a alternativa viable sols les podem superar en la quotidianitat del treball de base.

En l'estratègia de construir ara i ací una alternativa viable al capitalisme subjau la necessitat d'un nou protagonisme que canvie la participació efímera en les lluites, o la participació a l'espera de la presa del poder, per una participació amb vocació de construir, d'experimentar, de crear. Aquest és un enfocament novedòs, i fins i tot incòmode, per a moltes persones que provenen de l'esquerra clàssica. Per reflexionar aquest fet recomanem l'article d'Isabel Rauber "Construcció de poder des de baix, conceptes claus", ja que tot i fer referència al context llatinoamericà és útil per debatre l'orientació per la que apostem en termes de treball de base i acció política des dels moviments socials.

Finalment, et convidem a pensar Castelló com un poliedre de múltiples realitats i així veure el potencial amb què ens trobem. No entén igual la vida una família desnonada que el president de la patronal castellonenca. Les realitats de les cares d'aquest poliedre són antagòniques. Al  mateix temps, a les arestes i als vèrtex d'aquest poliedre coincidim tantes realitats desafectes amb el comandament que les possibilitats per construir xarxa són més grans que mai. Ara és el moment de treballar-les i enxarxar-nos, amplificar les nostres potencialitats perquè les properes embranzides siguen de combustió lenta i tinguen un fort matalàs on reposar quan s'apaivaguen, ja que igual d'important és l'arrencada d'una revolta com que a las seua frenada estiguem uns quants passos més a prop de la victòria.