Sumant perspectives a les lluites socials

Buscando puntos de unión (...)

Siente el tiempo correr, desperdicia amigos en rencillas.
Gritarás tu versión sin que otras puedan ser oídas, 

sin saber apreciar el valor de otra ocasión perdida.
Tanta idea con la misma esencia, 

nuestra fuerza unida en la tangencia (...)
Dejar atrás absurdas luchas y dejar atrás tanto orgullo, 

dejar atrás para intentar aunar esfuerzos alguna vez más...

"El valor de otra ocasión perdida", INTERLUDE.

Arran de l'article "Sobre els moviments socials i la perspectiva històrica" publicat al bloc Muntonets, m'han vingut al cap alguns apunts, no tant com a esmenes -que el text em sembla molt correcte-, sinó més bé com a complement, encara que potser escapen un poc del sentit de "perspectiva històrica".

Com deia, m'ha agradat el text i coincidisc en la necessitat de la perspectiva històrica com eina que ens ajuda a entendre el nostre present -al "com hem arribat fins ací?"-, i que ens convida a repensar el "cap a on i com volem arribar". Trobe que és encertat assenyalar -com ho fa el text- en el sentiment de certa manca de perspectiva històrica en l'actual context dels moviments socials locals. Tanmateix veig que la qüestió podria ser una mica més ampla. Em dóna la sensació que de vegades, a determinats sectors, més que una manca de perspectiva històrica hi ha una manca d'ambició real i de desig d'arriscar per noves fòrmules. Tal com s'assenyala al text, sovint es repeteixen els esquemes i formes sense cap mena de qüestionament; es fan les coses una mica per fer-les, sense pensar molt bé en noves estratègies i sense revisar ni tan sols les experiències anteriors més immediates. Determinats sectors es tanquen en la seua identitat, la seua "marca ideològica" i les dinàmiques tradicionals com a essències intocables. La gent s'aferra als seus plantejaments com a veritats absolutes i de manera inamovible. Un exemple d'això de repetir esquemes sense molta reflexió al meu entendre, seria el cas de la convocatòria antifa del 20N a Castelló: té sentit aquesta mani quan els fatxes ja fa temps que no celebren aquesta data? Si no fan cap convocatòria, per què els hem de recordar nosaltres la data dels seus morts? Als nous fatxes trobe que ja se la sua prou aquesta data, amb la qual cosa em dóna la sensació que una mani antifa eixe dia ja és una cosa una mica folklòrica. Bo, és una opinió sobre el cas concret del 20N.

Estic d'acord que cal valorar la perspectiva històrica al sí dels moviments socials. Ara bé, també crec que avui en dia aquesta ha d'anar acompanyada d'altres enfocaments necessaris. D'una banda afegiria una "perspectiva contemporània". Igual al text s'assenyala d'altra manera, però bé, d'alguna forma volia destacar la necessitat de saber mirar amb ulls dels nostre temps i espai, saber situar-nos en els nostres contextos propis. Per molt que la nostra estètica puga ser similar a la de la penya de Barna, Durango, Madrid o Berlín, la realitat social de la Plana és una altra. Per molt que ens situem en tal o qual tradició ideològica, cal trobar les fòrmules per resituar aquesta al context de la terreta. Per altra banda, per "perspectiva contemporània" també em referisc a la utilitat de no només cercar referents de les lluites històriques, sinó també saber trobar altres referents contemporanis, experiències dels nostres dies en altres llocs que resulten innovadores o enriquidores per la nostra experiència ací i ara. Està bé conèixer l'experiència dels referents passats, però a més, també està bé trobar referents dels nostres dies que servisquen per enriquir el discurs, vocabulari i pràctica, més enllà de la barraqueta ideològica de cadascú. I amb açò enllace amb el que es diu al text de "continuem mirant una fotografia d’èpoques passades per a plantejar-nos les nostres formes de lluita. Potser ja seria hora de fer una nova fotografia a color. I local, per a començar." Totalment d'acord. Com es possible que hi haja sectors que continuen llençant missatges i mantenint formes com si els anys no passaren? En aquest sentit trobe que el 15M ha donat pistes interessants de les que cal fer lectura i reflexió.

Per altra banda, afegiria una "perspectiva integradora o empàtica". Què vol dir això? D'una banda, en l'actual context social ofegant de la Plana caldrà que els col·lectius es posen les piles i teixir complicitats. Deixar de pensar en què "lo nostre és lo millor" i tractar d'entendre una mica a qui tenim al costat. Aprendre a escoltar. Aprendre a escoltar a l'assemblea, intentant entendre què diu l'altre i per què ho diu. Aprendre a escoltar el carrer, què passa, què pensa, com parla, intentar entendre més enllà del gueto. Sense perdre la nostra identitat combativa, aprendre a jugar les nostres cartes amb empatia -que a l'altre costat de la barricada no estan dormint en aquest sentit-. Encara així, trobe que s'han millorat prou les coses per exemple al Casal Popular, però tot i així, encara queda molt camí per fer. En altre sentit, per "perspectiva integradora o empàtica" també em referisc a apendre a pensar en el que tens al teu costat, apostar pel desenvolupament del suport mutu i més en l'actual context i en el que vindrà. En definitiva: teixir comunitat, que trobe és d'alguna manera una forma d'evitar caure al "cau de marginals amb superegos" que comentava l'article. Tancant això, a mode de reflexió, crec que de la filosofia oberta, heterogènia i autònoma que impregna el Casal Popular des dels seus inicis -encara que de vegades ens faça caminar fent equilibris delicats-, també es poden extreure apunts interessants.

Continuem: "Perspectiva pràctica". La gent que caminem pels moviments socials tenim temps i recursos limitats. Si a això l'afegim que moltes vegades els nostres desitjos sempre van 3 pobles per davant, o que ens movem sovint en la urgència de l'agenda, o que els ritmes vitals ens aboquen a una intermitència activista, caldrà trobar una mica de serenitat i cercar una perspectiva pràctica -a nivell individual i col·lectiu-. Cal trobar el punt de racionalitzar i optimitzar els nostres esforços d'implicació abans de caure en la frustració, el creme, el cinisme o la "fustigació" -que deia l'article-. Al Casal Popular aquest any ja s'ha comentat algunes vegades, i d'alguna manera trobe que sí comença a assumir-se. En açò connecte amb un escrit de fa algun temps, en el que comentava alguna cosa en relació a la necessitat de plantejar-se l'activisme com un procés a llarg termini, i per tant, d'ahí la necessitat de conciliar amb certa serenitat l'activisme i els ritmes vitals.

I per últim afegiria una "Perspectiva pedagògica", que enllaçaria amb el punt 6 de l'article, on assenyala "l'anti-intel·lectualisme tan de moda". Em costa encertar si "l'anti-intel·lectualisme" està de moda o no; sí que trobe que hi ha mancances en desig per crear anàlisis pròpies i properes, d'extraure conclusions de les experiències pròpies, d'articular un discurs a nivell local, de connectar teoria i pràctica. Potser és la urgència de les agendes dels col·lectius que sempre deixen aquestes coses més pesades per altre moment. També és veritat que davant alguns personatges que pul·lulen pel "rotllo" o per ambients univeritaris, que parlen "molt bé" i t'ho solucionen tot de boca, però no s'impliquen en mogudes, és inevitable que de vegades isca un sentiment de cagar-te en aquests "listos" que es tradueix en una actitud "anti-intel·lectual". Davant d'això, trobe que ens cal treballar una "perspectiva pedagògica", assumir d'alguna manera que l'activisme és continu aprendre i compartir entre iguals, que la lluita no és conformista ni amb el que ens envolta ni amb nosaltres mateixos.