Una fugaç píndola

Als seus seixanta anys Jean Marc Rouillan després de mitja vida en la clandestinitat i altra empresonada, sentència: “no em preguntes si sóc lliure. Jo era lliure, quan lluitava per la llibertat”.

Inspirem-nos en les seues paraules i deixem la trista prudència per als feligresos del sistema. Assaltar el cel sense concessions, sense anàlisi que evite la nostra impacient envestida. Segurament no és l’estratègia correcta però preferim la vida apasionada de qui s’aval·lota contra la injustícia, que transitar pel càlcul polític de cada pas dins aquest sistema. 

Fotografia de Lewis Hine

Sí, insultar al teu cap en el treball, rebelar-te contra la passivitat dels teus companys d’aula, pintar un grafit als murs tristos del teu barri, reclamar-te orgullosament anti-sistema, i per què no? estarrufar-nos mentre enlairem columnes de fum sobre la silueta de la nostra ciutat darrere les barricades de la propera vaga general.  

Ens despullem cada vegada que diem el que pensem, cada vegada que escrivim el que somiem, cada vegada que practiquem el que parlem. Així seguim creant-nos més enemics entre la classe acabalada, entre qui encara té algun privilegi a defensar. No tenim cap pudor de la nostra ingenua nuesa perquè estem més còmodes evitant la semàntica hipócrita dels professionals de la política.

La gramàtica de l’antagonisme sols té un principi inamovible: rebel·lar-se contra la injustícia. Si volem un canvi vertader haurem de caminar per una senda diferent.