dilluns, 1 de juny de 2015

Comentaris sobre el moment que travessa Castelló En Moviment

 "No hay otro mundo, hay simplemente otra manera de vivir"
Jacques Mesrine


La fase actual és curta, però d’enorme importància i ve marcada, com totes sabem, per les negociacions, els equilibris i la formació del govern municipal. Eixe és un terreny en el que no només no som forts (sobretot en comparació amb els adversaris), sinó que a més ens debilita: 
  • externament, ens posa en situacions de xantatge, pressió externa, desgast i pèrdua de l’enorme rellevància assolida.
  • internament, correm el risc de generar confrontacions, desconfiances i agarrotar el múscul de participació-mobilització-il·lusió, per la manca de respostes ambicioses al “i ara què?” (sobretot a mesura que la nostra posició minoritària es mostre insuficient per fer valer determinades propostes).

La negociació partidista i la formació d’aliances internes a la institució ens posa en debilitat perquè és el terreny dels altres. Això no vol dir que ens haguem de desinteressar de les converses, pactes, maniobres i tacticismes (ni podem, ni seria prudent). El que vol dir és que l’estratègia negociadora s’ha de supeditar als objectius propis i a la dinàmica que permet enfortir el municipalisme de ruptura i la unitat popular: participació, confrontació directa amb l’austeritat, imposició dels interessos de les classes populars, activació de teixit social, nova subjectivitat-identitat, autoorganització i il·lusió pel canvi protagònic. No són només elements programàtics que a més tenen una primacia si voleu ‘ètica’ en la nostra manera de veure les coses. És que configuren el terreny en el que realment som fortes. I no oblidem que ho som: per les aliances construïdes, el bagatge acumulat, l’ambició política i els resultats electorals (impressionants! Recordem-ho, que ningú ens ho faça oblidar).


Supeditar la tàctica negociadora a l’estratègia de democratització i nou protagonisme popular passa necessàriament per la definició d’objectius; i per jerarquitzar-los i prioritzar-los. No de manera utòpica o visceral, però sense caure en les limitacions de la “vella política”. Els objectius actuals, serien:
  1. Desallotjar al PP. No és l’objectiu central que ens ha fet “nàixer”, però està clar que és la premissa bàsica. No val amb dir “per a això ja teníem al PSOE”, perquè el PSOE ni ha pogut en els últims 24 anys, ni hauria pogut aquest 24M amb el PP: justament pel fet que la seua única raó de ser, especialment al País Valencià, era no-ser el PP. Per les característiques pròpies que ha adquirit el sistema polític, social i econòmic valencià, per la nostra particular versió de la Cultura de la Transició (Batalla de València, model Benidorm i caciquisme com a matriu), per l’hegemonia absoluta d’una dreta especialment prepotent, autoritària, corrupta i crescuda fer-los fora continua sent la condició necessària però insuficient per al canvi: fins i tot si això suposa haver d’afrontar enormes contradiccions, derivades de la nostra posició intermèdia (forta però insuficient per desenvolupar el nostre programa). El PP ja està derrotat (només cal veure les pataletes i la descomposició), però cal rematar-lo. 
  2. Forçar en la mesura de les nostres possibilitats, i del marge que permet l’ajuntament, l’aplicació de mesures de rescat popular. Independentment de qui governe (ara, això no vol dir a qualsevol preu, de qualsevol manera, amb qualsevol objectiu). El patiment de la gent, ara mateix, no entén de negociacions partidistes i seria odiós i indigne frenar millores a canvi de guanyar posicions com a candidatura. 
  3. Empoderar els sectors populars, obrint les institucions, construint democràcia com a antídot perquè açò no es torne a repetir. I en estreta relació amb l’objectiu anterior: que les mesures socials no siguen un instrument per apagar o congelar el canvi en marxa, per mutilar les possibilitats d’organitzar i mobilitzar sectors cada vegada més amplis de la ciutat. 
  4. Unitat popular i municipalisme de ruptura, les armes claus per a la batalla que s’obri a nivell nacional, estatal i europeu, no com a estació d’arribada. Això vol dir: reforçar l’espai del municipalisme amb el que la proposta implica (no som sucursal de cap partit, som autònoms i tenim raó de ser en l’articulació de lluites locals i la construcció de democràcia des de baix), i establir mecanismes de coordinació amb altres experiències, per aprendre, compartir i sobretot pressionar i atacar juntes. La democràcia de molt baixa intensitat és avui el màxim al que se pot aspirar als ajuntaments en l’ordenament legal, institucional i financer espanyol. No ens conformem en construir i gestionar bé i aprofitem per continuar l’ofensiva a nivell de país, d’estat, de perifèria europea. 
  5.  Liquidar el règim i forçar un procés constituent que permeta que la democràcia no estiga sotmesa al benefici privat d’uns pocs, sinó al revés. Això implica també, atacar el seu punt a priori més feble i més central per la seua supervivència: el PSOE-alternativa a la dreta.
En què se plasma això per a esta fase crucial de negociacions, ho decidirà lògicament l’assemblea. Com també si eixes són més o menys les línies de partida. Les dues possibilitats que més s’ajusten a eixe plantejament són:
  • govern en minoria nosaltres + Compromís,
  • facilitar accés del PSOE (i potser Compromís) al govern, assegurant determinades mesures bàsiques i fer oposició de “mà oberta i puny tancat”. 
Però, en tot cas, cap de les dues opcions és ideal en si mateixa i segur que n’hi ha altres (fins i tot el tripartit) que potser lliguen amb les dues reflexions anteriors. El més important és que açò no és el més important.

El que cal és treballar ja quina és l’estratègia que com a espai de trobada de moviments, persones i col·lectius anem a desenvolupar, perquè sabem que en l’actual composició del consistori, ja siga a l’oposició o al govern, hi ha marge per forçar o com a mínim disputar mesures, programes, espais.

Ens veiem amb força per llançar un programa de rescat dels sectors populars a través d’un procés participatiu sectorial (PAH, AMPES, marees, col·lecitus diversos) i/o territorial (barris, associacions de veïns, escoles i parròquies, si cal)?
  • Anem a llançar, impulsar o donar suport a la recuperació d’espais físics per a joves o per a no-joves, obrint la seua definició i gestió a la participació d’actors habitualment no polititzats?
  • Anem a forçar l’auditoria del deute i en general, de la despesa i obres públiques, assumint-ne les conseqüències i de manera oberta a la ciutadania? 
  • Intentarem algun tipus de consulta o multireferèndum durant la legislatura que tinga una caràcter (almenys) tímidament constituent i rupturista? 
  • Assumirem el paper de “mosca collonera” del PP-PSOE al llarg de la legislatura sense descarregar eixa feina en els companys i companyes que ara són regidors?
  • Llançarem nous mitjans o projectes comunicatius i expressius no-partidistes per a trencar el silenci asfixiant i la mediocritat periodística-informativa de la ciutat? 
  • Pressupostos alternatius (participatius o no, que no sempre és fàcil) en cas que no governem, sí o no? Tractarem de que propostes d’eixe tipus no siguen monopoli de Castelló En Moviment en majúscules, sinó de Castelló en moviment com a espai que articule un moviment popular ampli?
  • Apostarem per Assemblees d’Unitat Popular als barris a llarg termini, començant per treballar sobre propostes concretes i no sempre relacionades amb la tasca a l’ajuntament? 
  • I moltes altres, similars.
Però sobretot, Qui? Com? I quan? Per a cadascuna d’elles. Crec que és això el que requereix esforços immediats que, com dic, no poden suplantar la urgència lligada a la constitució del nou ajuntament, però que sí que haurien d’orientar-la. Activar eixa perspectiva prompte és el que ha de permetre, a més, que els resultats de les negociacions no siguen percebuts com el final d’alguna cosa, i per tant puguen fer que ens frustrem o apaguem. Vaja, que si estes idees ixen d’ací sis mesos i a l’assemblea ja no queda ni el tato, la cosa se posarà molt més difícil i, efectivament, el marron se’l menjaran Xavi, Anna, Iñaki, Paz i alliberats i motivats. I no era això, no?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada