Us presentem un relat bastit a partir de les entrevistes a diferents militants de base de l’assemblea de Castelló en Moviment. Persones que han viscut intensament aquests anys i que s’han prestat a posar en comú les seues reflexions com a intercanvi d’aprenentatges i experiències. Persones que van contribuir amb el seu treball voluntari al tomb electoral que va derrotar el govern municipal del PP, impulsant un projecte polític innovador amb primàries obertes, programes participatius, i un funcionament que anava més enllà de la lògica tradicional de la representació.
Fem aquest article per deixar testimoni del que s’ha viscut en aquest viatge, des de la pluralitat d’allò col·lectiu, reconeixent que és un relat parcial i incomplet, intentant que allò escrit ni ens tanque ni allunye entre companys i companyes, i que tampoc siga un llast per caminar els nous temps que ens vénen a sobre. Si es vol aprofundir recomanem els materials d’anàlisi que ja s’estan produint respecte a contextos molt diferents: Todo esto que hemos aprendido debería servir para algo. Apuntes desde la resaca del municipalismo madrileño, els diversos articles recopilats en la revista política Viento Sur número 167 o el recent llibre publicat per l'editorial Traficantes de Sueños "Municipalismo y asalto institucional. Una visión descreída".
El final de Castelló en Moviment ha estat dolorós (Comunicat de dissolució). Hem viscut episodis prescindibles. Una clara estratègia dels dirigents de Podem per tancar-se al seu guió estratègic i liderar l’espai polític aprofitant el seu capital simbòlic -la força de la marca i dels lideratges de Madrid-, escombrant del mapa el municipalisme assembleari, tot i saber que bandejaven també representants i militància. I ho van aconseguir, però, amb resultats nefastos. Sols han resistit els ajuntaments de Barcelona i Cadis.
Davant aquests fets costa generar pensament crític des de la serenor, sense visceralitat. Amb tot, ho anem a intentar. Esperem que d’aquest relat col·lectiu aprenguem juntes i identifiquem alguna fita que ens oriente en el camí del canvi social.
Una oportunitat per a posicions transformadores
Diversos militants subratllen que la fi de Castelló en Moviment coincideix amb la fi del cicle polític iniciat amb el 15M el 2011, el qual es va perllongar ja en clau políticoinstitucional amb el primer Podemos i les candidatures municipalistes. Ximo Amela, per exemple, considera que aquest cicle institucional “va poder iniciar-se més per la incapacitat de les elits d'oferir reformes sòlides que per la força real de les mobilitzacions dels de baix”.També recorda les grapejades expressions “finestra d’oportunitat” o “sorpasso” dels anys 2014 i 2015; les quals en el 2019 sonen a boutade davant un poderós bloc reaccionari i l’accentuació del seu projecte polític: recentralització i autoritarisme espanyolista, obligacions inqüestionables amb l’Europa neoliberal, guerres culturals reaccionàries, etc.
Sabem com continua la història: les eleccions municipals del 2019 van portar a centenars de candidatures bastides el 2015 cap a un retrocés brutal de les posicions obtingudes o directament a la desaparició. En el cas que ens ocupa ens van portar al fracàs electoral -de 10.443 vots a 4.808 vots-, tot i que l’Ajuntament continua en mans d’un tripartit. Un aspecte entenedor d’aquest canvi de cicle el constatem en el discurs dels darrers mesos de Podemos. Mentre el 2015 proposava un procés constituent per obrir els cadenats del règim del 78, ara defensa amb vehemència els articles més progressistes de la Constitució espanyola. Signes dels temps.
Ara bé, aquests anys de municipalisme assembleari han estat també un espai d’oportunitat. Ocupar posicions polítiques a l’Ajuntament ha servit per fer palanca i seguir obrint esquerdes. Teresa Armengot valora, des de l’experiència d’aquests anys, que “la participació a les institucions ha aportat visibilitat, recursos, i l’oportunitat de fiscalitzar les elits locals. Hem tingut voluntat de Poder per a modificar aspectes concrets de la reglamentació de la ciutat que poden incidir en la vida de les persones”. La seua anàlisi anota, com a exercici de realisme, que la correlació de forces sols ha permès xicotetes modificacions i no transformacions profundes com desitjava la militància més mobilitzada. A més, posa en valor el coneixement adquirit sobre el funcionament de les institucions. Per a Teresa, aquest coneixement és un pas previ per aprofitar les condicions de possibilitat de transformació real, és a dir, per a dissenyar alternatives viables a problemes reals.
Al fil d’aquesta darrera reflexió de Teresa afegim les declaracions de Dolors Igual, que posa èmfasi en què “després d’aprendre, de viure, com funcionen les institucions i què s’hi pot fer, em dol desaprofitar el que s’ha après”, en referència al final de Castelló en Moviment i la desfeta general de projectes semblants arreu de l’estat.
Per la seua banda, Oriol Flors també manifesta que la participació de les institucions obre espais imprescindibles i actualment insubstituïbles. Posa d’exemple la influència sobre el desenvolupament de la ciutat a través del Pla General. Seguint amb l’exemple esmentat, Oriol considera que estar dins de la institució és un element positiu ja que tens un nivell diferent d’influència al que mantens si només estàs al carrer.
A l’igual que esmentava Teresa Armengot com a exercici de realisme, Oriol subratlla que “de totes maneres, si no s’arriba a controlar el govern (en majoria), el màxim que es pot fer és arribar a condicionar-lo”. Seguidament apel·la a la societat civil organitzada i apunta com a necessitat la construcció de demandes socials que forcen a implementar mesures. Ho defineix com “un cercle virtuós d’ampliació de drets, en què la societat demande mantenir i ampliar mesures i així entrem en aquest cercle. Tindre un peu a dins ens dóna part de la meitat d’aquest cercle”.
Respecte a aquest cercle virtuós, David Giner sobretot posa l’èmfasi en els nostres representants, en aquesta pota que camina per dins de la institució. Així, opina imprescindible que per aprofitar al màxim estar dins l’Ajuntament i tindre un espai polític viu és cabdal escollir gent com a representant que vullga dur el treball de base i de les plataformes a la política institucional.
A aquestes reflexions incorporem la veu de Pepe Azpitarte, que posa el focus en “les formes de fer” com a mecanisme que evite ser cooptat pel funcionament burocràtic de la institució. Per a ell, allò que ha de caracteritzar un projecte municipalista és una forma d’estar a les institucions diferent a la resta, curosa amb els processos assemblearis, i amb el doble objectiu d’aconseguir millores reals per a la gent (habitatge, una anella verda, una mobilitat sostenible, etc.) i “mantenir posicionaments ferms que descol·loquen els partits tradicionals i la mateixa institució com a generadora d'ideologia conservadora”.
Si analitzem el que s’ha dit fins ara sembla que la hipòtesi municipalista continua vigent i vàlida -tot i que és obvi que cal reformular-la- i hi ha una assumpció general en la manca de neutralitat de la institució, d’allò tècnic.
Cost-oportunitat. El límit de les contradiccions
L’aforisme fusterià “les meues contradiccions són les meues esperances” és un bon meme per abordar la gestió de contradiccions que comporta tot treball polític. El seu nombre i la seua complexitat augmenten a mesura que escalem la nostra incidència social. Ja des de l’inici l’assemblea de Castelló en Moviment es va trobar en repetides ocasions davant el dur dilema d’escollir el mal menor. Sí, fer el salt a les institucions comporta empassar-se gripaus grossos i navegar sobre onades i onades de contradiccions. No obstant això, tothom tenim límits i en algun punt hem considerat que la balança entre el cost personal i col·lectiu i l’oportunitat de canvi no era acceptable.En el cas d’aquells projectes polítics amb responsabilitat de govern aquest diagnòstic s’exacerba. Tot i que Castelló en Moviment es va mantenir fora del govern durant tota la legislatura -amb un acord programàtic amb el govern del PSOE i Compromís- també va experimentar la capacitat de les maquinàries burocràtiques per arrossegar-te a la seua pròpia inèrcia.
Teresa Armengot defineix l’Ajuntament i la Diputació com a “paquiderms on sembla que tot és quasi inamovible”. De forma pareguda opina Dolors Igual assenyalant que “no es pot posar pals a les rodes” a aquests engranatges administratius i que les intervencions polítiques es portaven endavant amb “la sensació d’estar tot lligat i ben lligat”. Pepe Azpitarte és concloent i posa el seu límit en l’instant en què ens convertim en buròcrates, just quan la institució absorbeix tot el treball assembleari.
Amb la correlació de forces existent, segons Teresa Armengot, no hi havia suficient força política per evitar que les institucions i les seues dinàmiques internes “esmicolen qualsevol intent de transformació, quedant-nos amb xicotetes modificacions i assumint cada dia contradiccions impossibles de surfejar”. Les persones entrevistades tampoc pequen d’adanistes, encara que reconeixen una ràpida pèrdua d’innocència política en l’àmbit d’allò institucional, rememoren que tampoc s’ha experminentat res que no s'haja viscut en altres moments històrics.
Respecte a la relació entre cost i oportunitat de l’assalt institucional, tant Oriol Flors com David Giner posen el pes que decanta aquesta balança en la incapacitat per portar endavant canvis fonamentals, és a dir, millores beneficioses per la gent de Castelló. David, per exemple, hissa les seues banderes d’alerta amb la relació amb els mitjans de comunicació, les grans empreses o altres partits polítics ofegats per la corrupció. Cal ser curosos en les relacions com a projecte polític per tancar la porta a l’entrada de dinàmiques que et poden encotillar.
Una nova cultura organitzativa
En clau interna un element que ha acompanyat Castelló en Moviment al llarg del seu periple han estat les tensions internes en el desenvolupament d'una nova cultura organitzativa. Posar en pràctica un model organitzatiu que descentralitzara el poder, evitara una excessiva delegació sobre els càrrecs electes i alliberats o serviria per a orientar col·lectivament les batalles polítiques a lliurar, sempre va tindre nombroses entrebancs i va ser-hi un dels factors desmobilitzadors d’un sector de la militància. Hi va haver una constant lluita per combatre el paradigma que tant bé va descriure Jo Freeman a l’assaig “la tirania de la manca d'estructures” i consolidar una estructura democràtica efectiva.Teresa Armengot sosté que “no vam aconseguir portar a la pràctica un model organitzatiu propi eficaç sense caure en l'endogàmia. La necessitat d’hipermilitancia i una cultura de "rotllo d'amics" que va anar creant desafecció”. Per altra banda, David Giner apunta com a elements principals per a la pèrdua de potència “l’esgotament de la gent. Vam nàixer en un moment on l’empoderament ciutadà ho petava. A poc a poc la gent s’esgota de tindre discussions polítiques i la tasca col·lectiva de tant en tant queda eclipsada per la individual dels representants oficials. Tot açò fa que la gent a poc a poc baixe del projecte”.
Els pensaments de Pepe Azpitarte es dirigeixen cap a la potència política que es va demostrar quan es va realitzar un treball autònom respecte al treball de l’Ajuntament, i ho exemplifica amb “l'actuació al Grup Lourdes o el plànol de la immobilitat”. Com a militant de base ho recorda com a “coses molt xicotetes però molt motivadores i polítiques que implicaven eixir de la secta assembleària”. Entre les línies de les seues declaracions subjau el dubte de si l'assemblea hagués tingut major força en cas que s’haguera centrat en desenvolupar aquest tipus d’iniciatives i rebla si en el cas del model de ciutat “es podrien haver organitzat accions alternatives per fer crear la necessitat d’una ciutat verda i que no quedara quasi tot en discussions entorn d'un plànol”.
Aprofitem els dubtes expressats per Pepe per recordar alguns dels debats interns de l’assemblea, com ara la disjuntiva entre afrontar una agenda política de “moltes iniciatives però poc treballades” -els primers dos anys- o bé “poques iniciatives però molt treballades” -els darrers dos anys-. També les forces i temps que resta a la pròpia iniciativa atendre polèmiques o qüestions supèrflues per a l’assemblea imposades per elements externs: partits polítics, mitjans de comunicació, la pròpia dinàmica institucional... Considerem que al rerefons d’aquests debats i dels intents per tindre un model organitzatiu assembleari efectiu hi havia la voluntat per guanyar potència política en termes estratègics. Si més no, es pretenia no perdre la potència acumulada.
Evidentment, cal emmarcar aquestes qüestions en el seu context. Mentre el 2015 experimentàvem un procés d’explosió d’expectatives i de candidatures exitoses, provinents d’un període previ de mobilització, el 2019 arriba en un moment d’esgotament social i polític d’aquelles energies.
A més del context, Oriol Flors valora que es va perdre potència quan l’acció se centrava justament en el dia a dia de la institució per tres grans motius. En primer lloc, expressa la dispersió que implica abordar tota l’agenda del dia. “Sempre son més coses de les que es poden assumir”, i a continuació apunta a la necessitat de prioritzar. En segon lloc, indica que en el dia a dia afrontem qüestions alienes que normalment no ens convenen. Aquesta agenda quotidiana de la institució sol estar farcida de qüestions que “la gent de l’assemblea no coneix i per tant no hi pot contribuir”. De l’anàlisi d’Oriol es trau de lliçó la importància que va tindre en el treball de Castelló en Moviment la priorització des de l’assemblea. Així descriu que “les coses que si que triem i prioritzem nosaltres són les que l’assemblea hi pot empènyer més. Quan triem el que volem (i ens convé fer) i ho defensem fins al final és quan surt tot millor, com crec que va passar amb el “Pla Castelló Ara”.” De forma similar opina Pepe Azpitarte al posar el seu punt de mira en la dispersió del treball de Castelló en Moviment i creu que “totes les nostres accions haurien d'haver-se resumit en quatre o cinc missatges. Sense governar no calia parlar de tot ni intervenir en tot”.
Com pot aprofitar el carrer institucions favorables?
Un motiu cabdal que va impulsar moltes activistes a fer el salt a les institucions residia en la capacitat que s’obté des de l’Ajuntament a l’hora de facilitar, eixamplar i enfortir el teixit social crític de Castelló. Obrir les muralles i tindre vents institucionals favorables. De fet, si revisem l’article publicat el 2014 la relació entre l'Ajuntament, la candidatura electoral i els moviments socials hi era molt present i al mateix temps que engrescava obria molts interrogants. En aquest sentit hi ha una suggerent piulada de la Cooperativa La Ciutat Invisible -en el marc de la presentació d'un llibre- en què hi llegíem, en referència als moviments socials, que és l’hora de “mobilitzar recursos, intentar fer salts d’escala, arriscar en la coproducció de polítiques públiques i provocar petits canvis de tendència que siguen irreversibles”.Dolors Igual directament es pregunta “què hagués passat a Castelló si haguérem tingut moviments socials forts i què volgueren construir i no només protestar i criticar?”. Amb aquest interrogant posa en dubte l’existència d’una societat civil organitzada amb força per aprofitar el moment polític viscut. Alhora, Dolors considera que “a les institucions afins se les ha tractades des dels moviments socials amb el “dame algo, dame algo…” i no res més. No ha hagut vincle clar entre uns i altres.”
L’anàlisi de Ximo Amela i Teresa Armengot és anàleg. Així apunten a la feblesa del teixit associatiu i al control que exerceix sobre aquest el PP i en menor mesura el PSOE. Teresa exposa que “es donen per perdudes les associacions de veïns, jubilades, clubs esportius, festers… i el que es va construint són, en alguns casos, guetos de moderns que no connecten amb el personal”. De fet, ja en les entrevistes de l’article del 2014, un dels arguments recurrents era el minso teixit social crític de la nostra ciutat i el control que exerceix el PP sobre l’existent. El poder polític tradicionalment s’ha aproximat als col·lectius organitzats per a intentar controlar-los.
En clau propositiva, Oriol Flors presenta principalment dos formes d’aprofitar els vents institucionals favorables: recursos de la institució -espais fixos, diners per a publicacions, etc.- i el desplegament de polítiques defensades pels propis moviments. En aquest segon cas proposa que l’Ajuntament compte amb l’assessorament dels moviments per a dur a terme les polítiques. Per a Oriol, l’objectiu és que “els moviments puguen assolir els seus objectius en part o bé generar un cercle virtuós en què petites conquestes porten a reivindicacions majors”. Trenant el fil que proposa Oriol, es planteja una relació amb l'Ajuntament i els moviments socials, en què “el consistori hauria de rebre i escoltar a tothom que se’ls adrece amb demandes i posteriorment, abans de dissenyar cap política, asseure’s a parlar amb qui està tractant el tema fora de la institució”.
Pel que fa a la valoració de Ximo Amela, aquesta se centra en la dualitat entre el treball al carrer i el treball a les institucions. Afirma amb seguretat que no s’ha de renunciar a la relació dialèctica moviments-institucions encara que les seues dinàmiques siguen clarament diferents. Ximo considera erroni dedicar-se exclusivament al treball institucional alhora que considera irrenunciable les institucions com a camp de batalla. En concret ressalta que “tornar a posicions simplistes antiinstitucionalistes seria una errada de grans dimensions. Això no implica renunciar a potenciar el moviments socials, respectant la seua autonomia: aquests sempre seran l'avantguarda dels canvis que poden vindre”.
Lliçons per a la transformació social
Des del punt de vista de l’activisme de base resulta útil detectar algunes de les errades de l’experiència de Castelló en Moviment per extraure lliçons útils per al futur. Des de l’autocrítica sincera i evitant fer-se “harakiris” innecessaris abordem algunes d’aquestes qüestions.Dolors Igual té clar que el primer i més important és “la manca de coneixement del funcionament de la política institucional. Sobretot al principi aquest desconeixement ens portava a no entendre com s’havien de fer les coses.” A més, a l’igual que Pepe Azpitarte, valora que el funcionament assembleari no s’ha imbricat bé entre el dins i fora de la institució i que el model organitzatiu, l’estructura interna, no ens va fer funcionar correctament. Pepe fixa com a errades el fet de no haver estat capaços d'afrontar de manera constructiva i oberta els conflictes -personals i polítics- entre els membres del projecte, així com no haver estat capaços d'establir des del principi una dinàmica de renovació de càrrecs que posés fre a l’hiperlideratge.
Per la seua banda, Teresa Armengot emfatitza que ens vam quedar aïllats i després de 4 anys, la majoria de la gent seguia pensant que Castelló en Moviment i Podemos era el mateix. Pel que fa a Oriol Flors, torna a repetir el fet de perdre’s en el dia a dia en comptes de marcar una línia clara i pròpia.
Subratllem un element cardinal en Castelló en Moviment i que encara no s’ha abordat: el paper dels càrrecs electes i assessors/es. Ximo Amela refereix que “la gent que ha treballat a les institucions ha portat el pes real de Castelló en Moviment i no tan sols no ha rebut el suport necessari sinó que ha rebut moltes crítiques injustes i injustificades. La gent necessita temps per dedicar-se a la política i encara que no ens agrade fa falta alguna mena "d'alliberament". També una retribució econòmica raonable. No es pot fer demagogia amb això.” Centrant la seua anàlisi en els càrrecs electes David Giner insisteix en posar en valor el pas que van fer els quatre regidores de Castelló en Moviment, “amb la dificultat que comporta ser representant d’un projecte assembleari novedós com Castelló en Moviment, ha estat primordial comptar amb persones que han portat endavant un treball més que digne. Cal un agraïment públic clar per la seua valentia”.
Per altra banda, hi ha un debat que ha acompanyat a Castelló en Moviment de forma persistent: la no-entrada al govern. Oriol es queda amb el dubte de si “potser des de dins del govern s’haguera aplicat molta feina de qualitat que s’ha quedat al tinter.”
Una altra qüestió a tractar és el declivi gradual de la implicació col·lectiva en Castelló en Moviment. Per a aquesta qüestió recuperem l'Informe “Enquesta-avaluació 1 any de CseM a les institucions” on ja es va detectar que la participació s’havia reduït en termes generals. Tenien similar importància factors com la desmotivació i desil·lusió, motius laborals, motius familiars i activisme a altres iniciatives socials i polítiques.
En el mateix informe s'esmentava que calia més debat polític i mecanismes per generar propostes, fixar projectes o objectius concrets i tangibles, més formació i informació sobre propostes i temes, i millorar els mecanismes efectius de participació. En aquest sentit David Giner i Pepe Azpitarte assenyalen que han mancat debats al voltant del nostre rumb polític i del que volíem ser. Ambdós tenen el convenciment que aquest tipus d’activitats engresquen molt més a la militància que l’aspra i amb freqüència avorrida política institucional. Arran d’aquest Informe d’avaluació es va aprovar -sense que s’aconseguira desenvolupar- un nou model organitzatiu, que tenia entre els seus objectius facilitar aquest debat polític, la dinamització dels grups de treball, la millora dels canals de participació i marcar agenda pròpia, evitant els temes institucionals no prioritaris.
Pel que fa a l’opinió de Dolors Igual es pronuncia molt crítica amb els arguments mostrats en l’Informe d’avaluació i creu que “la gent es cansa perquè el món militant és dur i això ho hem de vernissar dient que falta democràcia interna, que no se’ns té en compte i altres justificacions”. En clau d’aprenentatge indica que s’hauria d’haver dedicat temps per a formació i consolidació de l’espai de la Teixidora, dels Grups de treball de l’assemblea, etc., i reduir els esforços cap al treball purament institucional de l’Ajuntament. Una consideració que també repeteix Pepe Azpitarte quan escriu que “al final la burocràcia institucional va envair també el treball de Castelló en Moviment i no vam saber donar-li vida politicocultural al local i a l'assemblea: cursos, accions específiques com el mapa de la immobilitat a Castelló, etc.” Per a Teresa va ser una errada que La Teixidora no tinguera un espai de socialització, com ara un bar, ja que l’activitat purament política i formativa no és suficient per frenar el declivi de la participació interna.
Seguint amb aquest fil argumental, Oriol Flors recorda que en moltes assemblees es veia una dualitat respecte als temes de la institució: o bé la gent no dominava prou el tema, i el debat s’allargava sense extreure conclusions, o bé clarament a ningú li interessava i es passaven els punts ràpidament, com, per exemple, en les mocions i declaracions institucionals dels plenaris de l’Ajuntament. En contraposició, apunta també que “quan hi va haver debat polític real, aquest va ser interessant i agradable”. Per això considera que les assemblees haurien d’haver anat encaminades en aquesta direcció. Fer debat polític a partir del qual prioritzar línies i projectes, que es desenvoluparien des dels grups de treball. D’aquesta manera la gent que havia proposat i treballat els temes, i que constataren avenços reals, veurien reforçada la seua motivació i la participació.
Sumem les reflexions de Teresa Armengot i Pepe Azpitarte sobre el model de participació de Castelló en Moviment. Per a Teresa “exigia una hipermilitància que reduïa el nombre de participants per múltiples raons. A poc a poc s’anava reduint i tancant el grup i no s’incorporava més gent”. De forma semblant Pepe indica que “en centrar-se en el treball de l'Ajuntament es va augmentar la distància entre la gent que hi estava o tenia molt de temps per participar, per exemple en les reunions de Coordinació. Les persones que estaven només en l'assemblea no tenien la mateixa informació que regidores i assessores, al final no podien discutir perquè no compartíem la mateixa informació”.
Per a concloure volem posar en relleu la pluralitat interna d’un projecte com Castelló en Moviment. Combinar les peces d’aquest divers trencaclosques ha estat la principal força d’aquesta candidatura i de vegades també la seua principal debilitat. Per entendre millor el que volem dir podem ressaltar les diferents concepcions sobre què vol dir allò de "la pota fora" de la institució, o també que partíem des de prioritats i expectatives heterogènies que no es van debatre en profunditat. Mirant aquest passat recent, i com ja s’ha apuntat anteriorment, destaquem el que ha suposat de procés d'aprenentatge col·lectiu a molts nivells: el funcionament institucional (siga per a entrar-hi o per a combatre'l des de fora en un futur), les relacions entre gent i entitats que normalment no treballen plegades, com intervenir davant la força dels mitjans de comunicació per a marcar l’agenda?, la dificultat de generar estructures democràtiques i tot el que s’ha experimentat en aquest sentit, la consciència que no tothom vol formar part activa dels projectes i prefereix delegar, o la necessitat de superar inèrcies i motxilles que totes portem damunt. I especialment realcem els processos d'empoderament individual de moltes persones que han passat pel projecte i que segur que seran útils en els propers anys.
Les cures a les nostres organitzacions
L’exregidor d’Ahora Madrid, Guillermo Zapata, en una entrevista publicada a Cuarto Poder, en referència al seu cas particular (crisi i judici per les seues piulades), parla de comunitats que han sostingut la tasca dels regidors i regidores. Es refereix als companys/es, amics/gues, parella, familiars que sostenen espais de cura de les cares visibles de les candidatures. Xarxes de suport invisibles que han fet possible aquests anys de municipalisme.Al mateix temps quan recordem algunes de les crítiques recurrents d’aquests anys justament ens trobem veus que esmenten que gairebé mai ens hem pres les cures com a responsabilitat política col·lectiva. A més de les cures dels càrrecs electes, també ens referim les cures dels voluntaris i voluntàries que es deixen el seu temps lliure en aixecar o sostenir aquests projectes polítics. David Giner, per exemple , reconeix que s’ha sentit “de tant en tant molt poc recolzat, de tant en tant més recolzat”. Per la seua part, Oriol Flors assenyala que personalment ha estat afectat més per la falta de cures en la realització de feines quotidianes “en què de vegades et sents sol i perdut”. Pepe Azpitarte en aquesta qüestió descriu que “personalment al principi em vaig trobar molt bé: estàvem fent coses que és el que m'agrada a mi. Després vaig començar a avorrir-me sobiranament. En una reunió de grups de treball ja vaig decidir no continuar amb el grup perquè vaig veure que només es faria el que les regidores volien”.
Alhora, entre les persones entrevistades hi ha consens en què desgraciadament es fa servir l’argument de les cures per guanyar un debat polític en què no es té raó o per emmascarar el que hi ha al fons de les relacions, vincles, estructures... Teresa Armengot arriba al punt de definir la política de cures com quasi una perversió i una fal·làcia. Així doncs, creu que “ni la política és amable, ni cooperativa ni solidària. El “navajeo” o el xip del “navajeo” està totalment instal·lat en la nostra cultura emotiva i política.” Tot i aquesta dura reflexió, pel que fa a les relacions personals també hi ha consens en què han estat normalment bones, més enllà dels cercles d’afinitat habituals en què certes persones es duen millor, fins al final del procés de negociació on algunes relacions també es van deteriorar. En opinió d’Oriol Flors el problema rau quan “es mesclen postures polítiques i maneres de tractar, quan les diferències polítiques acaben fent que es menyspree o es tracte malament a l’altre. La unitat es pot mantenir encara tenint diferències polítiques importants sempre que hi hagen bones relacions personals”.
Amb un final frustrant, quin futur volem?
Castelló en Moviment es va presentar a les eleccions municipals del 2019 en una coalició de partits juntament amb Podem i Esquerra Unida després d’un tens procés de negociació en clau de lògica de bàndol, de disputa permanent -emprant també els mitjans de comunicació i les xarxes socials per pressionar en clau interna-, fet que va tindre greus conseqüències en aquest espai polític: desactivar les bases, generar un clima de desconfiança i deteriorar els vincles entre els seus membres. Si el 2015 es va apostar per empènyer un espai divers i desbordant, amb una alta participació en les assemblees, el 2019 ens trobem amb una baixa participació i un nítid plantejament de pacte entre organitzacions -especialment pel que fa a Podem- amb models de ser i funcionar molt dispars. Com a apunt, ressenyem que totes les persones que han contestat aquesta entrevista han estat militants de Podem -excepte Oriol- i van abandonar per diferents motius la seua militància en aquesta organització.Com apuntàvem Podem va tensar la corda fins el punt d’anunciar públicament que es presentava en solitari i competia electoralment amb Castelló en Moviment, un fet que les bases d’aquest projecte de forma majoritària consideraven una irresponsabilitat històrica que calia evitar. Així mateix el procés de negociació també va mostrar que Castelló en Moviment, com la majoria de candidatures municipalistes, era dèbil, estava poc cohesionat i no havia consolidat una estructura sòlida. Pepe Azpitarte palesa amb acritud que “la confluència va ser el punt final a un procés que un any abans ja es veia mig mort. La mort podria haver sigut més lleugera però va ser molt lletja i dura.”
Mesos després d’aquells fets en l'entorn de la confluència Podem-EUPV encara segueix quedant gent, però, una rècula d’activistes ha plegat amb una motxilla vessada per quatre anys de coneixement i experiència sobre municipalisme. El desencís amb Podem és palpable i per ara no es detecta cap indici que faça pensar en què la situació canvie. Totes les persones entrevistades esmenten meridianament que “la desconfiança continuarà”. Teresa Armengot repeteix amb decepció que “molts llaços estan trencats” i que les postures estan enquistades entre “un model de militància seguidista i obedient, gairebé de soldat -Podem-, i un plantejament de rebuig fins a la histèria cap a la col·laboració amb Podem”.
Amb tot, aposten per articular nous projectes que superada l’actual fase de trencament aprofite l'experiència acumulada per Castelló en Moviment i el vincle entre les desenes de persones que s´hi van aglutinar. Manifesten amb incertesa, però, que aquests altres projectes o espais podrien servir de punt de trobada i gradualment potser es milloraren les relacions.
Passant ja d’allò intern al repte del context general i davant els temps venidors, tothom mostra preocupació per la deriva que pot tindre l’enorme desafecció ciutadana amb els partits polítics i la classe política. El municipalisme no ha revertit aquesta dinàmica ni s’ha consolidat com el seu contrapunt. A més, en l'actual cicle polític, la crispació, la por, la negació de l'altre són propulsades per la dreta amb èxit com a nou camp de joc. El PP i Vox no han guanyat però la finestra d'oportunitat per a posicions autoritàries i encara més neoliberals continua oberta.
Contra aquesta realitat, tant Dolors Igual com Teresa Armengot proposen crear xarxes de suport, projectes comunitaris, espais que aglutinen persones i estructures també amb un peu a les institucions, que haurien d´aprofitar el que se suposa que són institucions progressistes. Pepe Azpitarte es mostra proactiu i comparteix que “no hi ha canvi si tampoc canvia la forma en què sentim i ens relacionem” i cita alguns dels projectes col·lectius en què està involucrat activament “amb gent a la qual també l'importe la vida, la pròpia i la de la resta.”
Oriol Flors, per la seua banda ,declara que cal aprendre com funciona l’estratègia de la dreta de “bulos” i odi al diferent per a guanyar-los terreny d’opinió, alhora que cal des d’institucions donar a la gent millores materials a què no es vulga renunciar i per les quals vullguen lluitar en un futur.
Com a cloenda, deixem la porta oberta a més anàlisis i reflexions. Aquest article caldria revisar-lo tenint present les perspectives que obri per als moviments socials i els contrapoders el nou govern de coalició a Madrid entre el PSOE i Podemos. Així com Ximo Amela emfatitza que la manca d'acord entre el PSOE i Podemos pot resultar letal, i afavorir en la gent sentiments de desengany, cinisme i més descrèdit cap a la classe política, i pot obrir de bat a bat les portes al bloc reaccionari; l’acord entre aquests partits també presenta moltes incerteses per a puixants moviments socials com el feminisme, l’ecologisme, o el moviment pel dret a l’habitatge -sindicats de llogaters, PAH, etc-, palanques on recolzar-se i abastar majories socials significatives. Els temps corren molt de pressa, ningú sap com anirà tot plegat i els fulls de ruta rígids no porten enlloc. L’anàlisi d’avui fàcilment no és vàlida demà, pel que segur ens calen noves reflexions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada