I ara què? 6 anys des de Guanyar Castelló

El 2014 vam publicar una entrevista col·lectiva al voltant de la possibilitat d'un espai com "Guanyem Barcelona" a Castelló. Amb la perspectiva que donen gairebé 6 anys, i amb la recent dissolució de Castelló en Moviment, considerem necessari endinsar-nos en aquest període amb la voluntat d’extraure alguna lliçó útil per a futurs projectes transformadors.

Us presentem un relat bastit a partir de les entrevistes a diferents militants de base de l’assemblea de Castelló en Moviment. Persones que han viscut intensament aquests anys i que s’han prestat a posar en comú les seues reflexions com a intercanvi d’aprenentatges i experiències. Persones que van contribuir amb el seu treball voluntari al tomb electoral que va derrotar el govern municipal del PP, impulsant un projecte polític innovador amb primàries obertes, programes participatius, i un funcionament que anava més enllà de la lògica tradicional de la representació.

Relats de vida. Júlia, Aina...i la vida contaminada

Júlia recorda el rebombori de la sala d'espera de pediatria. Entre plors, queixes i jocs a Júlia li sobtava la quantitat de xiquets i xiquetes que com Aina, la seua filla, tossien insistentment. Encuriosida per la reiteració de l'escena i preocupada per Aina, Júlia va preguntar a la pediatra, una jove d'aspecte atabalat. La metgessa va contar, amb certa pressa, que Aina, com la resta de xiquets i xiquetes, està en major risc si s'exposa a l'ozó, com també ella, Júlia, malalta del pulmó, està més exposada a la contaminació de partícules. Es va quedar dubtosa, es referia a la contaminació de l'aire? La pediatra va asseverar amb un fugaç moviment de cap.

La complexitat de les contradiccions

El periodista Hibai Arbide escriu en la descripció del seu Twitter que tindre menys de 5 contradiccions és dogmatisme. Abans em preguntava quin és el límit acceptable de contradiccions. Ara em responc que les contradiccions s'han d'analitzar per la seua complexitat.

Per exemple, en una reunió sobre municipalitzacions amb els caps tècnics de l'estructura de l'Ajuntament l'única veu en defensa de recuperar els serveis privatitzats, apel·lant a les condicions precàries de les treballadores, va ser just el cap de la Policia local. Segurament fora sols un comentari anecdòtic reeixit davant les reticències o en alguns casos fins i tot l'hostilitat a la municipalització.

Unes setmanes després vaig veure la pel·lícula italiana 'Sulla mia pelle'. Molt dura. Real. Per a tatuar-se a foc ACAB. Conta la història de Stefano Cucchi, un xic que va morir l'octubre del 2009 a la presó dies després de patir la pallissa d'uns policies. Em va traslladar a finals dels 90 i la brutalitat que patiren uns amics una nit de festa a mans de la Policia local. Coneixíem les càrregues policials, també les detencions, però mai havíem experimentat de forma tan pròxima la tortura. Aquells fets van ser el detonant de l'Assemblea ciutadana contra la violència i l'abús del poder i d'altres col·lectius antirepressius. El cas va saltar a l'agenda mediàtica, els partits de l'oposició es van solidaritzar amb les víctimes dels abusos, però, mai hi va haver justícia.

Arran d'aquests fets vam conéixer col·lectius com la Coordinadora de Denúncia de la Tortura, la qual xifra en 55 les morts sota custòdia a l'estat espanyol el 2017. 55 Stefano Cucchi. A més, els casos de tortura s'han multiplicat per quatre amb l'1-O com a rerefons, tal com ha denunciat la Coordinadora. En la pel·lícula, Stefano, desconfiat de la Policia, sempre declara que les seues ferides es devien a una caiguda per les escales. Quan un policia li pregunta: "Quan deixaràs de dir aquesta collonada de les escales?" Cucchi respon: "Quan les escales deixen de pegar-nos".

L'endemà, entrant a l'Ajuntament, em pregunte per l'únic alt funcionari municipal que es va mostrar favorable a revertir l'espoli dels serveis públics. Supose que la virtut resideix just en desenvolupar-se amb intel·ligència en aquest complex context. Assumir que és la complexitat de les contradiccions el que cal navegar. Sense defugir del conflicte i amb el record de tants Stefano Cucchi que han mort en l'anonimat.

Reflexions sobre Castelló en moviment a partir de la conferència de Marina Garcés "La política avui"

Reflexions i idees extretes de la conferència de Marina Garcés "La política avui" en relació a Castelló en moviment

1. Amb mil peus al carrer i un peu a les institucions. Una mirada dual entre dues dimensions contraposades: l'estat versus la societat civil, allò constituït contra allò constituent, la política de partit enfront dels contrapoders dels moviments socials. La nostra història recent és la constant tensió entre aquesta dualitat, entre aquells que posen èmfasi en cadascuna d'aquestes dues bandes, sent aquestes també de vegades basculants. Del carrer a la institució, de la institució al carrer.

Diari d'abord. Descobrir-nos en el camí

Apunts de la lectura de "Un peu al Parlament de Catalunya" que interpel·len el treball municipal realitzat en aquests primers mesos.

0.- Hipòtesi comprovada = Tesi

Tesi 1. L'Ajuntament o l'absència de sobirania.

• Subordinació a l'objectiu del dèficit, marcat per la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local. Res més -i ho és tot- que la recepta austericida del menú neoliberal que imposen als Ajuntaments. 
• Promoguda pel govern del PP, tot i que els seus principis fonamentals es deriven del “cop de mercat” que PSOE i PP pactaren l’agost de 2011 per tal de sacralitzar constitucionalment la limitació del dèficit públic i la priorització absoluta del pagament del deute públic en els pressupostos de les Administracions públiques. 

Comentaris sobre el moment que travessa Castelló En Moviment

 "No hay otro mundo, hay simplemente otra manera de vivir"

Jacques Mesrine

La fase actual és curta, però d’enorme importància i ve marcada, com totes sabem, per les negociacions, els equilibris i la formació del govern municipal. Eixe és un terreny en el que no només no som forts (sobretot en comparació amb els adversaris), sinó que a més ens debilita: 

• externament, ens posa en situacions de xantatge, pressió externa, desgast i pèrdua de l’enorme rellevància assolida.
• internament, correm el risc de generar confrontacions, desconfiances i agarrotar el múscul de participació-mobilització-il·lusió, per la manca de respostes ambicioses al “i ara què?” (sobretot a mesura que la nostra posició minoritària es mostre insuficient per fer valer determinades propostes).

La negociació partidista i la formació d’aliances internes a la institució ens posa en debilitat perquè és el terreny dels altres. Això no vol dir que ens haguem de desinteressar de les converses, pactes, maniobres i tacticismes (ni podem, ni seria prudent). El que vol dir és que l’estratègia negociadora s’ha de supeditar als objectius propis i a la dinàmica que permet enfortir el municipalisme de ruptura i la unitat popular: participació, confrontació directa amb l’austeritat, imposició dels interessos de les classes populars, activació de teixit social, nova subjectivitat-identitat, autoorganització i il·lusió pel canvi protagònic. No són només elements programàtics que a més tenen una primacia si voleu ‘ètica’ en la nostra manera de veure les coses. És que configuren el terreny en el que realment som fortes. I no oblidem que ho som: per les aliances construïdes, el bagatge acumulat, l’ambició política i els resultats electorals (impressionants! Recordem-ho, que ningú ens ho faça oblidar).

Apunts tàctics per al moviment popular a Castelló després del 24M

Preliminar 

En l’article “Treball i consciència per a guanyar Castelló” del monogràfic “A qui pertany Castelló?” publicat el passat hivern, hi reflexionàvem sobre les debilitats organitzatives i les contradiccions del moviment popular, però alhora hi escrivíem:

 “que una candidatura que aglutinés als moviments socials més actius i a la societat civil crítica organitzada, tindria possibilitats reals d’entrar al consistori i condicionar les polítiques públiques, i podria ser alhora decisiva per a fer fora a la dreta conservadora, sempre que es fes una bona campanya comunicativa de visibilització pública i d’agitació, tot usant hàbilment les noves tecnologies, complementades per la presència al carrer i el treball porta a porta a través d’un discurs ampli contra les retallades i contra la corrupció, i a favor d’una nova política de la gent decent”.

Davant de la sorpresa i l’estupefacció de més d’un, amb quatre regidors i més de deu mil vots, l’agrupació d’electors Castelló en Moviment ha aconseguit entrar amb força a la casa gran amb uns resultats notables que l’han convertida en decisiva per fer fora a la dreta radical governant des de l’any 1991 a la capital de la Plana. No podem sinó felicitar als membres de la candidatura per l’èxit assolit contra enemics externs tan poderosos com l’establishment polític i mediàtic, la crosta rància de la ciutat que ha hegemonitzat en les últimes dècades el ser de Castelló a través d’una xarxa clientelar ben travada i la compra de voluntats via subvencions i suborns; i contra les no pas poques dificultats per a construir una candidatura de ruptura amb el règim del 78 que aglutinés a gent de procedència diversa i de cultures polítiques variades.

Dossier "A qui pertany Castelló?"

Us deixem disponible el dossier. Clicant en la imatge ja els pot descarregar.

Descarrega'-te'l!

Aprofitem per agrair totes les mostres de suport rebudes, els debats generats, i l'entusiasme de qui s'engresca en cada iniciativa amb voluntat emancipatòria. Des de Muntonets partim del reconeixement de la incapacitat de les estratègies del teixit antagonista per véncer. Tal com ens comenta un company la marginalitat és estèril però còmoda; hem de ser capacos de gestionar incerteses i contradiccions per no ser pura impotència política.

Bon vent i barca nova!

A qui pertany Castelló?

Aprofitem per anunciar la propera publicació d'un dossier realitzat per aquest blog sota el títol "A qui pertany Castelló?". Pensem que aquesta és la pregunta clau, l'interrogant elemental: a qui pertany l'entorn en què vivim, l'espai en què habitem? la ciutat és de totes o d'uns pocs?.

Fotografia de portada de Jose Antonio Rodríguez 

Entre tanta urgència necessitem temps per aturar-nos a pensar, a reflexionar, a qüestionar-nos. En aquesta revista abordem qüestions com la deriva institucional de molts activistes, analitzem qui són els vertaders amos de Castelló, coneixem el dret a la ciutat de Lefebvre, radiografiem la trajectòria urbana de la capital de la Plana, etc. Recuperem un parell d'articles d'aquest blog, i els juntem amb altre material inèdit.

Extret de l'editorial:

"Sabem que estem en un moment d’emergència social, i això ens impacienta pel canvi. Alhora, s’obrin finestres d’oportunitat que si no s’aprofiten ara potser es tanquen ben aviat. Eixir de la trinxera de la radicalitat i aprofitar aquesta oportunitat, passar a l’ofensiva al capdavall, comporta abandonar lèxics antics, formes d’intervindre velles. Des de Muntonets! celebrem la participació sense complexos en aquestes noves iniciatives, si es tracta de passar a l’ofensiva cal estar disposat a equivocar-se, a perdre coherència. És una obvietat que el 15M al 2011 i Podemos al 2014 han connectat amb les classes populars, quelcom que el divers camp de l’antagonisme local no havia aconseguit en 20 anys. Tanmateix, l’oportunitat de vèncer unes eleccions no ens pot entelar el sentit crític.
Tant de bo encerten en les seues aspiracions, però, reconeixem que els dubtes que ens produeix aquest escenari sovint aclapara tanta il·lusió. Obstinades com som en cuidar tota iniciativa emancipadora volem alertar dels riscs d’aquest gir cap a les institucions per tal d’evitar els seus perills. En aquest sentit ens preocupa que la idea de la presa del poder i de la representació buide de potència la democràcia com a pràctica quotidiana, i de nou com en la transició al règim del 78, extenuem les aspiracions socials a cops de delegar."

Del cossi al Que se jodan!

Presentem una línia de temps dels 150 anys de Fabrisme (i caciquisme) a les comarques de Castelló.
En aquest link es pot veure completa. La línia està en construcció.


 

Pensaments difusos sobre la deriva electoral...

Difús: Dit de la manera d'expressar-se molt deixatada o allargassada, no gens concisa.

- La realitat és massa complexa per a ser simples en les nostres anàlisis i fixar-nos sols en l’anècdota. No podem caure en el plantejament binari açò és bo i açò és roí.

- El treball polític el fem per a vèncer, si més no, a les elits, a la classe governant.

- Dins de l’estratègia per aconseguir-ho renaix la presa del poder polític, el problema del poder, el problema de l’Estat.

- Més enllà de l’estratègia per vèncer, tothom coincideix en què cal ser majoria social, i això passa per compartir un sentit comú (hegemonia cultural) i que aquest s’articule, s’organitze, lluite i dispute (i per tant s’embrute).

- Per ser majoria social cal construir hegemonia cultural (un sentit comú compartit). El descontent social hi és, el 15M ho va demostrar.

- Entenem el poder tal com el descriu Foucault. L’afrontem com un “camp social de forces” i no com a poder central que tot ho determina.

Les lluites socials, una escola de rebel·lia

“estem en un moment estrany, s'han caigut els marcs heretats de la transició, s'han ensorrat, ja no ens serveixen, la qual cosa és una bona notícia. Però estem en un moment estrany en què necessitem tornar a ser capaços de construir alguna cosa a partir d'aquestes ruïnes. I en això estem...”
César Rendueles

Ja abans de la crisi era palès que els canals d’acció política ordinaris no donaven resposta a les injustícies que ens travessen les vides. No resulta agosarat assenyalar que les provatures per superar la injustícia es remunten al llarg de tots els temps i les geografies del planeta i poc o res aconsegueixen des dels mecanismes que ofereix l’ordre establert. Avui en dia som testimonis de noves cròniques d’insubmissió, i tal com sostenen els autors del llibre “Días rebeldes. Crónicas de insumisión”, és en aquestes experiències quan recuperem l’orgull i la bellesa de la condició humana: una Plataforma d’Afectats per la Hipoteca pels desnonaments, un grup de consum per organitzar-se la cistella de la compra, una assemblea d’estudiants per aturar la Universitat durant una jornada de vaga per la pujada de taxes i un llarg etcètera.

Estiu al mercat central. Finals dels 90
Marginació + SIDA + Presó = Pena de Mort.

Arreu de l’Estat s’estenen iniciatives on els participants s’agrupen per a l’acció col·lectiva i així intervindre enfront de situacions identificades com a injustes. Les estratègies i els continguts de l’acció col·lectiva dels moviments socials ha canviat en el temps, però hi ha continuïtats evidents: l’objectiu per transformar la realitat i la manca de mecanismes institucionals per canalitzar aquest malestar. La història s’obri a noves orientacions, a camins sols possibles gràcies a l’existència de rebel·lia. Desgraciadament encara ens manca escriure la Història de la rebel·lia, i aquesta a Castelló és ben erma. Què sabem de les vagues antifeixistes que els estibadors del Grau de Castelló i de Vinaròs van portar a terme al 1933 i al 1934 negant-se a descarregar vaixells alemanys perquè onejaven la bandera hitleriana?, com pot ser que es desconega la història del primer de maig de 1890 a Castelló al mig d’una vaga d’obrers panaders per reduir la jornada laboral?. Els nostres dies rebels han quedat en l’oblit, i aquest buit en la memòria és un dels factors per entendre la sensació d’orfandat des de la que parteixen les noves experiències d’autoorganització.

Del no a la proposta

A més, els nous moviments sovint escapen als mecanismes de comprensió dominants i no són copsats fins que la seua incidència és massa evident per obviar-la, com l’exemple paradigmàtic de l’esclat multitudinari del 15M. Sota la vella catifa de la política convencional hi ha tot un magma de pràctiques antagòniques al capitalisme. El punt de partida és un crit fàcil de discernir, un crit que clama No! com a expressió de repulsa davant la injustícia, com a element necessari per oposar-se a allò existent. És la negació de les formes socials imperants el que, tal com proposa el pensador John Holloway, obri la possibilitat d’alternatives alliberadores. Aquest No! el vam identificar a la dècada dels 90 entre insubmisos i okupacions, i es va escoltar trencat amb la indignació per l’assassinat de Guillem Agulló i la vaga d’estudiants i els disturbis durant el judici al seu assassí. Anys més tard, gràcies a tantes companyes que, des de l’Ateneu llibertari de Castelló, van participar en les comunitats zapatistes a Xiapes, vam aprendre com després del No! ha de vindre la proposta. El rebuig a la presa del poder per part de l’EZLN, així com l’aposta per construir autonomia i teixir xarxes des de l’horitzontalitat, combregava a la perfecció amb els anhels d’una joventut molt influenciada pel llegat llibertari. En certa mesura, va servir per orientar a tota una generació que sentia començar de zero i per a la qual el lema “manar obeint” entrava en comunió amb els seus plantejaments antiautoritaris.

Guanyem Castelló?

La irrupció de Podemos ha sacsejat el panorama polític, i també cal dir-ho, el dels moviments socials. El previsible abans de les eleccions europees ha deixat de ser-ho. Amb les eleccions municipals i autonòmiques valencianes previstes per al 2015, els resultats obtinguts encara han generat major expectació després de 23 anys d’hegemonia de la dreta del Partit Popular (PP) a la ciutat de Castelló i de vora 20 anys de jou conservador al conjunt del País Valencià. Aquest trontoll s’amplia entre el statu quo del règim a mesura que s’aproximen les properes cites electorals.

Evidentment hi ha molts factors que no permeten traslladar aquests resultats a les eleccions municipals, però el canvi de tendència és innegable i es constata que el bipartidisme recula de forma notable. Si férem una simulació de com quedaria el consistori de Castelló després de les municipals del 2015 aplicant la llei d'Hondt als resultats de les europees obtindríem el següent resultat:

PP - 10 regidors
PSPV – 6 regidors
EUPV – 3 regidors
UPYD – 3 regidors
Podem – 3 regidors
Compromís – 2 regidors

Vots europees 2014	Vots europees 2009
Abstenció - 62.806 Vots comptats - 57.385 PP - 15.941 PSOE - 11.014 EUPV - 5.411 UPyD - 5.290 Podem - 5.004 Primavera europea - 3.544	Abstenció - 60.477 Vots comptats - 58.729 PP - 28.620 PSOE - 22.838 UPyD - 1.772 EUPV - 1.319 BLOC - 813

Més enllà del canvi de vot, un dels elements principals per no extrapolar resultats el tenim en l’abstenció. Mentre a les generals del 2011 es va abstindre el 28,31%, a les autonòmiques i municipals la mitjana va oscil·lar en la forqueta del 30% i 35%, i a les darreres europees l’abstenció va augmentar fins al 54%.

Municipals 2011

Abstenció - 45.484 Vots comptats - 75.673 PP - 34.680 PSOE - 19.816 BLOC - 6.572 EUPV - 4.257 UPyD - 2.764

A més a més, en les darreres setmanes hem conegut la proposta de “Guanyem Barcelona”, presentada el passat 26 de Juny, com a espai de confluència entre moviments socials, organitzacions polítiques i persones que no participen en cap projecte. En aquest cas, han optat per un procés de validació que depèn de recaptar 30.000 adhesions, la meitat de les quals han de pertànyer a Barcelona, per presentar una candidatura d’àmbit municipal. Alhora, projectes similars estan naixent amb major o menor incidència en diferents punts de l’Estat.

Tornant al context castellonenc, des d’aquest bloc, hem enviat un grapat d'entrevistes a diversos membres -sempre a títol personal- dels moviments socials i de diferents organitzacions polítiques per sondejar la possibilitat d’una proposta municipalista, i de pas, aprofundir en aquest gir cap a les institucions per part de persones i col·lectius vinculats tradicionalment a espais no institucionals. Volem saber quina és la traducció local dels moviments polítics generats després de les europees, i valorar si estem en un nou escenari o en el joc vell de la representació però amb paraules noves.

Sempre críti(cs)

- Les ciutats fan a la gent. Una determinada concepció de la ciutat afecta directament sobre les nostres vides. Als dotze anys de govern municipal del PSOE (1979-1991), l’han seguit vint-i-tres del PP des de la primera victòria a les municipals del 1991. Més de dues dècades de majoria absoluta que han determinat el rumb de la ciutat i dels seus habitants.

- L’hegemonia cultural del PP en aquests anys és inqüestionable, i no sols per la majoria absoluta de més de dues dècades, sinó per la penetració assolida en les entitats de la societat civil (festes, associacions de veïns, comerços, etcètera), i per copar amb fosques maniobres l’entramat dels funcionaris de l’administració.

Cortesia de smkn

- La visió de la ciutat com un espai arcàdic sense conflictes aconsegueix assentar-se gràcies a un discurs públic monopolitzat, i sobretot per l’absència de contradiscursos creibles i atractius. El Mediteraneo baladreja obscenament recargolant la realitat, i contribueix al relat del PP ocultant aquells aspectes menys amables de la realitat. El Mediterraneo és l’aparell de propaganda manufacturador del consens local.

Tant de bo tornen els muntonets!

I després de 150 anys encara estem desitjant el repartiment de la riquesa. D'aquelles noces, aquests confits. Extret de "Cossieros i anticossieros: burgesia i política local: Castelló de la Plana, 1875-1891" (Manuel Martí, 1985, pp. 90-91), lllibre imprescindible per entendre com es va configurar el comandament local, i fins on es remunten les pràctiques de les elits locals per acumular riquesa saquejant els recursos públics. 

-----

Perquè la memòria del període 1868-1874 – i especialment la de l'any de la República- va quedar per a certa gent indissolublement lligada a les propostes socials reals o atribuïdes als federals castellonencs. Defensant-se d'acusacions catòliques deia González Chermá en 1884:

...en los años 1868 y 1869 los mismos hombres que hoy soliviantan los ánimos, decían que la Democracia era LOS MUNTONETS o sea la repartición de bienes muebles y inmuebles, para que las jentes [sic] honradas huyeran espantadas de la revolución y el progreso.

Castelló al 1900. Carrer d'Enmig. Font: Castelló en fotos.

També s'utilitzarà en 1883, contra un republicanisme en plena campanya electoral, que amb el seu triomf “...no se respetaría la propiedad y vendría el repartirse els muntonets”...” Això no són més que arguments però hi ha un article, de procedència adversa però bastant menys apassionat, que ens ofereix una visió més complexa dels fets. La cita és llarga, però molt interessant:

...era frenesí y locura, lo que se tenía por la federal, y por un momento llegó a creerse por muchos que ella encerraba la fórmula salvadora de redención social; se la pintaba como un edén, en que el hombre no esplotaria [sic] al hombre, y en que los términos de la vida cambiarían en beneficio de los pobres... Aquellas banderas rojas, aquellas proclamas que terminaban con vivas a la federal, aquellas corrientes de entusiasmo inverosímil que nació en la junta a orillas del cosi, desenvolviéndose al calor de los clubs y de las algaradas de la prensa federal. 66

--- 

66 Carreras, op. Cit., III, pp. 37-40, fa també referència a les sospites de què González Chermá aspirava, segons els rumors, a fer “...de la calderilla que guardaban los cajones de las tiendas unos famosos “muntonets”, por los que suspiraba la plebe del “pany de la pólvora” y de los suburbios...” (és a dir, de les zones més proletaritzades del casc urbà).

Una fugaç píndola

Als seus seixanta anys Jean Marc Rouillan després de mitja vida en la clandestinitat i altra empresonada, sentència: “no em preguntes si sóc lliure. Jo era lliure, quan lluitava per la llibertat”.

Inspirem-nos en les seues paraules i deixem la trista prudència per als feligresos del sistema. Assaltar el cel sense concessions, sense anàlisi que evite la nostra impacient envestida. Segurament no és l’estratègia correcta però preferim la vida apasionada de qui s’aval·lota contra la injustícia, que transitar pel càlcul polític de cada pas dins aquest sistema. 

Contra el Castelló submís

Sovint ens preguntem les raons d'aquesta pau social. No entenem el per què d'aquest Castelló inert tot i estar travessat per la injustícia i la corrupció. La realitat ens aclapara i els desitjos per canviar-ho tot s'esclafen contra el conformisme perenne de la ciutat.

Ja fa anys que l'atur ha convertit en record aquells anys d'especulació a dojo on somiàvem delectar-nos en l’opulència. Ara trampegem a la recerca quotidiana de fórmules per garantir les necessitats bàsiques de la vida. La família, la caritat, o el subsidi són l'aixopluc que ens permet subsistir. La vida ens reclama lluitar però la normalitat de la ciutat ens escopeix amb la seua rutina submisa.

Sumant perspectives a les lluites socials

Buscando puntos de unión (...)

Siente el tiempo correr, desperdicia amigos en rencillas.
Gritarás tu versión sin que otras puedan ser oídas, 

sin saber apreciar el valor de otra ocasión perdida.
Tanta idea con la misma esencia, 

nuestra fuerza unida en la tangencia (...)
Dejar atrás absurdas luchas y dejar atrás tanto orgullo, 

dejar atrás para intentar aunar esfuerzos alguna vez más...

"El valor de otra ocasión perdida", INTERLUDE.

Arran de l'article "Sobre els moviments socials i la perspectiva històrica" publicat al bloc Muntonets, m'han vingut al cap alguns apunts, no tant com a esmenes -que el text em sembla molt correcte-, sinó més bé com a complement, encara que potser escapen un poc del sentit de "perspectiva històrica".

Sabotatges al periòdic Mediterraneo II

Després de riure amb la primera entrega, ací arriba la segona amb la mateixa línia. Esperem que t'agraden!. Segur que després d'aquestes dos entregues ara llegiràs amb uns altres ulls la publicitat ppera que difon el  Mediterraneo. Si més no, la secció Gentes ja no serà el mateix!.

Baules a les que ancorar-nos

Orfes de referents ens hem perdut per l'arxiu municipal per espolsar la premsa local de finals del segle XIX i investigar com va transcórrer el primer 1 de maig a Castelló. Així, fem recerca en mode provatura per escriure l'altra història de Castelló, la dels rebels, encara que siga en minúscules i sense pretensió acadèmica alguna.

Fem un esforç i remuntem-nos a l'abril i el maig de 1890. El viatge hi val la pena si t'interessa el Castelló que mai et contarà la història oficial: el del conflicte social i la dissidència dels de baix.