I ara què? 6 anys des de Guanyar Castelló

El 2014 vam publicar una entrevista col·lectiva al voltant de la possibilitat d'un espai com "Guanyem Barcelona" a Castelló. Amb la perspectiva que donen gairebé 6 anys, i amb la recent dissolució de Castelló en Moviment, considerem necessari endinsar-nos en aquest període amb la voluntat d’extraure alguna lliçó útil per a futurs projectes transformadors.

Us presentem un relat bastit a partir de les entrevistes a diferents militants de base de l’assemblea de Castelló en Moviment. Persones que han viscut intensament aquests anys i que s’han prestat a posar en comú les seues reflexions com a intercanvi d’aprenentatges i experiències. Persones que van contribuir amb el seu treball voluntari al tomb electoral que va derrotar el govern municipal del PP, impulsant un projecte polític innovador amb primàries obertes, programes participatius, i un funcionament que anava més enllà de la lògica tradicional de la representació.

Relats de vida. Júlia, Aina...i la vida contaminada

Júlia recorda el rebombori de la sala d'espera de pediatria. Entre plors, queixes i jocs a Júlia li sobtava la quantitat de xiquets i xiquetes que com Aina, la seua filla, tossien insistentment. Encuriosida per la reiteració de l'escena i preocupada per Aina, Júlia va preguntar a la pediatra, una jove d'aspecte atabalat. La metgessa va contar, amb certa pressa, que Aina, com la resta de xiquets i xiquetes, està en major risc si s'exposa a l'ozó, com també ella, Júlia, malalta del pulmó, està més exposada a la contaminació de partícules. Es va quedar dubtosa, es referia a la contaminació de l'aire? La pediatra va asseverar amb un fugaç moviment de cap.

La complexitat de les contradiccions

El periodista Hibai Arbide escriu en la descripció del seu Twitter que tindre menys de 5 contradiccions és dogmatisme. Abans em preguntava quin és el límit acceptable de contradiccions. Ara em responc que les contradiccions s'han d'analitzar per la seua complexitat.

Per exemple, en una reunió sobre municipalitzacions amb els caps tècnics de l'estructura de l'Ajuntament l'única veu en defensa de recuperar els serveis privatitzats, apel·lant a les condicions precàries de les treballadores, va ser just el cap de la Policia local. Segurament fora sols un comentari anecdòtic reeixit davant les reticències o en alguns casos fins i tot l'hostilitat a la municipalització.

Unes setmanes després vaig veure la pel·lícula italiana 'Sulla mia pelle'. Molt dura. Real. Per a tatuar-se a foc ACAB. Conta la història de Stefano Cucchi, un xic que va morir l'octubre del 2009 a la presó dies després de patir la pallissa d'uns policies. Em va traslladar a finals dels 90 i la brutalitat que patiren uns amics una nit de festa a mans de la Policia local. Coneixíem les càrregues policials, també les detencions, però mai havíem experimentat de forma tan pròxima la tortura. Aquells fets van ser el detonant de l'Assemblea ciutadana contra la violència i l'abús del poder i d'altres col·lectius antirepressius. El cas va saltar a l'agenda mediàtica, els partits de l'oposició es van solidaritzar amb les víctimes dels abusos, però, mai hi va haver justícia.

Arran d'aquests fets vam conéixer col·lectius com la Coordinadora de Denúncia de la Tortura, la qual xifra en 55 les morts sota custòdia a l'estat espanyol el 2017. 55 Stefano Cucchi. A més, els casos de tortura s'han multiplicat per quatre amb l'1-O com a rerefons, tal com ha denunciat la Coordinadora. En la pel·lícula, Stefano, desconfiat de la Policia, sempre declara que les seues ferides es devien a una caiguda per les escales. Quan un policia li pregunta: "Quan deixaràs de dir aquesta collonada de les escales?" Cucchi respon: "Quan les escales deixen de pegar-nos".

L'endemà, entrant a l'Ajuntament, em pregunte per l'únic alt funcionari municipal que es va mostrar favorable a revertir l'espoli dels serveis públics. Supose que la virtut resideix just en desenvolupar-se amb intel·ligència en aquest complex context. Assumir que és la complexitat de les contradiccions el que cal navegar. Sense defugir del conflicte i amb el record de tants Stefano Cucchi que han mort en l'anonimat.

Reflexions sobre Castelló en moviment a partir de la conferència de Marina Garcés "La política avui"

Reflexions i idees extretes de la conferència de Marina Garcés "La política avui" en relació a Castelló en moviment

1. Amb mil peus al carrer i un peu a les institucions. Una mirada dual entre dues dimensions contraposades: l'estat versus la societat civil, allò constituït contra allò constituent, la política de partit enfront dels contrapoders dels moviments socials. La nostra història recent és la constant tensió entre aquesta dualitat, entre aquells que posen èmfasi en cadascuna d'aquestes dues bandes, sent aquestes també de vegades basculants. Del carrer a la institució, de la institució al carrer.

Diari d'abord. Descobrir-nos en el camí

Apunts de la lectura de "Un peu al Parlament de Catalunya" que interpel·len el treball municipal realitzat en aquests primers mesos.

0.- Hipòtesi comprovada = Tesi

Tesi 1. L'Ajuntament o l'absència de sobirania.

• Subordinació a l'objectiu del dèficit, marcat per la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local. Res més -i ho és tot- que la recepta austericida del menú neoliberal que imposen als Ajuntaments. 
• Promoguda pel govern del PP, tot i que els seus principis fonamentals es deriven del “cop de mercat” que PSOE i PP pactaren l’agost de 2011 per tal de sacralitzar constitucionalment la limitació del dèficit públic i la priorització absoluta del pagament del deute públic en els pressupostos de les Administracions públiques. 

Comentaris sobre el moment que travessa Castelló En Moviment

 "No hay otro mundo, hay simplemente otra manera de vivir"

Jacques Mesrine

La fase actual és curta, però d’enorme importància i ve marcada, com totes sabem, per les negociacions, els equilibris i la formació del govern municipal. Eixe és un terreny en el que no només no som forts (sobretot en comparació amb els adversaris), sinó que a més ens debilita: 

• externament, ens posa en situacions de xantatge, pressió externa, desgast i pèrdua de l’enorme rellevància assolida.
• internament, correm el risc de generar confrontacions, desconfiances i agarrotar el múscul de participació-mobilització-il·lusió, per la manca de respostes ambicioses al “i ara què?” (sobretot a mesura que la nostra posició minoritària es mostre insuficient per fer valer determinades propostes).

La negociació partidista i la formació d’aliances internes a la institució ens posa en debilitat perquè és el terreny dels altres. Això no vol dir que ens haguem de desinteressar de les converses, pactes, maniobres i tacticismes (ni podem, ni seria prudent). El que vol dir és que l’estratègia negociadora s’ha de supeditar als objectius propis i a la dinàmica que permet enfortir el municipalisme de ruptura i la unitat popular: participació, confrontació directa amb l’austeritat, imposició dels interessos de les classes populars, activació de teixit social, nova subjectivitat-identitat, autoorganització i il·lusió pel canvi protagònic. No són només elements programàtics que a més tenen una primacia si voleu ‘ètica’ en la nostra manera de veure les coses. És que configuren el terreny en el que realment som fortes. I no oblidem que ho som: per les aliances construïdes, el bagatge acumulat, l’ambició política i els resultats electorals (impressionants! Recordem-ho, que ningú ens ho faça oblidar).

Apunts tàctics per al moviment popular a Castelló després del 24M

Preliminar 

En l’article “Treball i consciència per a guanyar Castelló” del monogràfic “A qui pertany Castelló?” publicat el passat hivern, hi reflexionàvem sobre les debilitats organitzatives i les contradiccions del moviment popular, però alhora hi escrivíem:

 “que una candidatura que aglutinés als moviments socials més actius i a la societat civil crítica organitzada, tindria possibilitats reals d’entrar al consistori i condicionar les polítiques públiques, i podria ser alhora decisiva per a fer fora a la dreta conservadora, sempre que es fes una bona campanya comunicativa de visibilització pública i d’agitació, tot usant hàbilment les noves tecnologies, complementades per la presència al carrer i el treball porta a porta a través d’un discurs ampli contra les retallades i contra la corrupció, i a favor d’una nova política de la gent decent”.

Davant de la sorpresa i l’estupefacció de més d’un, amb quatre regidors i més de deu mil vots, l’agrupació d’electors Castelló en Moviment ha aconseguit entrar amb força a la casa gran amb uns resultats notables que l’han convertida en decisiva per fer fora a la dreta radical governant des de l’any 1991 a la capital de la Plana. No podem sinó felicitar als membres de la candidatura per l’èxit assolit contra enemics externs tan poderosos com l’establishment polític i mediàtic, la crosta rància de la ciutat que ha hegemonitzat en les últimes dècades el ser de Castelló a través d’una xarxa clientelar ben travada i la compra de voluntats via subvencions i suborns; i contra les no pas poques dificultats per a construir una candidatura de ruptura amb el règim del 78 que aglutinés a gent de procedència diversa i de cultures polítiques variades.